Foto: Maria Teresa Slanzi
Hi ha un moment revelador al principi d’Un hombre enamorado de Karl Ove Knausgård. És quan el seu millor amic Gier recrimina a l’autor, amb la barreja d’admiració i sarcasme que el caracteritza, la manera única que té d’escriure: “¿Técnica? Eso es fácil de decir para ti, que eres capaz de explayarte en veinte páginas sobre una visita al váter y conseguir que a la gente que lo lee se le humedezcan los ojos”. No trobo millor manera de descriure la força narrativa d’aquest home, aquesta energia que et succiona i que neix –de manera inversemblant– de les coses més trivials de la vida quotidiana. No se si n’heu sentit a parlar, de Karl Ove, potser sí, la magnitud de la seva proposta ha generat molts comentaris. Una obra de prop de 3.600 pàgines repartides en sis volums i que porta per nom La meva lluita. Sí, com el llibre d’Adolf Hitler. Una obra que ha provocat el rebuig de la seva família, demandes i fins i tot un brot depressiu de la seva dona actual. El motiu és clar: la matèria prima d’aquesta autobiografia descarnada i emocional és la seva vida, amb les petites eufòries i les misèries de cada dia.
A mi, sincerament, em fa ràbia que la gosadia de la proposta n’estigui amagant el valor literari. Per això vull escriure aquí que Un hombre enamorado (publicat en castellà per Anagrama, i aviat en català per L’Altra) m’ha enganxat com feia molt temps que cap altre llibre ho feia, de fet, com quan llegia de petit i em bevia cada paraula d’un autor clàssic desconegut per mi fins llavors. Reconec que he robat hores a la nit per devorar-ne unes pàgines més, malgrat la coïssor als ulls i la certesa que l’endemà no serviria per a res. I el millor del cas és que el que m’estaven explicant era aparentment absolutament banal i intranscendent, un home aclaparat per la vida de pare que s’ha trobat als morros i que enyora la llibertat creativa que ara ha perdut.
Quina és la clau de la fascinació que desperta la seva prosa, doncs? Probablement hem de buscar-la en l’honestedat brutal, que diria en Calamaro, amb què descriu les seves contradiccions, dubtes i mancances. Una honestedat embolcallada en un estil auster i brutalment enèrgic. Es fa difícil no compartir l’eufòria desbocada de la part en què s’enamora perdudament de la seva dona Linda i festegen com dos enamorats. Jo no ho vaig poder evitar. I quan vaig acabar el llibre, fa quatre dies, vaig intentar començar-ne un de nou, però el vaig trobar trivial, impostat, fictici. Trobava a faltar la veu interior de Karl Ove fent-me companyia, el seu sentit moral, la seva manca de sociabilitat, la seva habilitat per descriure la gent que el rodeja de manera despietada però amb una empatia que el redimeix.
Total, que avui m’he comprat el primer volum de l’autobiografia, La muerte del padre. I després, a mesura que es publiquin, m’aniré comprant els següents fins a acabar-me les 3.600 pàgines de veritat que embolcallen aquesta lluita tan fascinant. Sí, no em fa vergonya dir-ho. Ara mateix sóc un lector enamorat.
0
0
