Punt i seguit

Punt de reflexió

Un dia em miraràs i em reconeixeràs

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, Punt i seguit
Abel Pau
Em dic Anna i vaig néixer davant d'un mirall; a casa, aprendre i créixer era mirar-se el reflex i confirmar que es feia bé això i allò. Sempre signo amb majúscules i inverteixo la direcció del pendent de la segona N. Em faig fotos i, sobre la pantalla, jugo a duplicar i a invertir cada meitat del meu rostre, i hi ha dues Annes: la de les dues esquerres és més prima i la de les dues dretes és més simpàtica i em treu de polleguera que no siguin iguals. Em moc en tren i no aprendré a conduir fins que no entrin en raó i col·loquin el volant al centre del cotxe. Confonc la p amb la q i la b amb d. No suporto que no hi hagi onades al cel ni núvols al mar; per què serveix aleshores l'horitzó? Odio els nombres primers, excepte l'onze, el cent u, el cent vuitanta-u... perquè almenys són simètrics; on s'agafen els altres per no caure?
 
Em dic Anna i vaig néixer en un reflex. Des d'aleshores neixo i moro dins cada mirall, sempre al teu davant. Em mires, o et mires, i no em veus. Només veus les teves dues meitats tot buscant la teva simetria impossible. La teva simetria sóc jo, dona, i estic fora de tu, aquí, però no em veus. Ara quan dorms al tren no dormo mai. Espero que t'adormis del tot, obro els ulls i et veig, al meu davant, amb els ulls clucs. Vull cridar-te "Desperta!" però no puc obrir la boca si no me l'obres tu. Vull sacsejar-te per les espatlles, "Desperta!", però no puc moure'm gens ni travessar el cristall. He après només a aixecar les parpelles en silenci per sentir-me viva almenys mentre tu dorms. Això és tot el que tinc. I no ho perceps, però és més del que tens tu. Un dia em miraràs i em reconeixeràs. Et reconeixeràs i serem una.
 
El tren, ¡pum!, frena en sec entre grinyols de dol. El cos em fa un sotrac, se m'estira endavant i caic després enrere. El cap colpeja fort el respatller. Obro els ulls. Per un moment he tingut l'estranya sensació que el meu reflex a la finestra em mirava. Em palpo les galtes. Segueixo aquí. La frenada ha deixat el nas del tren a un pam de la punta del nas de la mort. Sento crits, esbufecs, sospirs i algun petó. Torno els ulls al vidre i em miro. Em veig. M'aixeco i salto del tren. Tot és verd.


Muriel Villanueva

Contingut relacionat

27/06/2017
13/06/2017
17/05/2017

COMENTARIS

sacseja
Sandra Freijomil, 31/05/2017 a les 12:59
+1
-0
Com sempre, Muriel, sacseges, vas més enllà, li dones la volta i de nou la volta. Et felicito!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Un projecte impulsat per joves vol estripar els prejudicis que s'associen al barri
01/01/1970
El DeltaChamber Music Festival homenatja la música de cambra
01/01/1970
El Festival de Sitges celebra mig segle de vida amb una exposició
01/01/1970
El CCCB impulsa un cicle de cinema a la fresca per trencar estereotips de gènere
01/01/1970
«Si un gat negre es creua en el teu camí, vol dir que l'animal va cap a algun lloc»
01/01/1970
Un anunci sobre el futur possible d'una nena que comença l'escola
01/01/1970
Una animació ens convida a avançar per la vida malgrat tots els malgrats
01/01/1970
Oriol Broggi dirigeix una versió de «Bodas de sangre» de Lorca amb un cavall a l'escenari