Les tertúlies eren un infern abans, durant i després. Abans: no sabré què dir. Durant: no sé què dir però he de dir alguna cosa amb solta i volta, i em temo que no en sé prou i com coi acabo ara aquesta frase. Després: hauria pogut dir això, per què vaig dir allò, no vull fer de tertuliana mai més. I així cada vegada.
Si ets periodista, arriba un moment que et conviden a anar a tertúlies. A les dones menys, però també t’ho acaben proposant, per la famosa quota. I quan et proposen anar a una tertúlia sap greu dir que no: si t’hi negues, no tindràs dret a lamentar que una visió del món –la teva– hagi quedat en fora de joc.
A veure, la feina que fas només consisteix en les tertúlies?, em preguntava l’Eugènia. Jo li responia que no, que la meva feina principal és escriure. I que escriure m’encanta, no m’imagino la vida sense enfilar paraules. Fer una secció a la ràdio també m’agrada molt, perquè sé de què parlo. I una tertúlia a la ràdio, mira, encara: almenys puc fer cara d’interrogant i els oients no ho veuen. Però una tertúlia a la tele: horror.
I per què hi vas, a les tertúlies de la tele?, insistia ella. Ara ve la pregunta clau: “Qui t’obliga, Eva, a ficar-te a la gàbia dels lleons?”.
En aquell moment vaig donar per ben invertits tres mesos de psicòloga. Potser sí que ha d’estar representada, la meva visió del món, però a mi els focus dels platós me la distorsionen. Gràcies, però no. No em ficaré mai més a la gàbia. Els lleons em fan por i el coratge és una altra cosa.
3
0
