Rappelle-moi le jour et l’année.
Rappelle-moi le temps qu’il faisait.
Et si j’ai oublié
tu peux me secouer.
Si jamais j’oublie, Zaz. 
Foto: Paul Falardeau
Un dos tres. Corro, tanco els ulls i salto a la piscina de cop. L’aigua freda em desperta el cos. Estiro els braços fins a no poder més i m’obro pas entre l’aigua sense veure-hi. Com si aquí dins hi hagués un lloc nou. I em submergeixo fins al fons. Buscant-lo. Lluny de tot.
I tu, petita, que prens el sol a fora, em veus fugint de qui soc. No t’escapis, potser em diries. O si no, t’ho demanaria: que em llancessis l’ham. El flotador. Que em pesquessis a temps.
Recorda’m la pau que sento quan soc amb qui vull ser. Quan faig les coses segons me les demana aquella vella intuïció. Quan a raig trec allò que em cargola per dins i, amb les cent mil tones a fora, entenc què vol dir ser lliure. Quan el meu nord, la meva búixola, torna. I trobo el vestit sense remenar armaris. I trobo la mirada, sense despistar-me amb paraules. I em llanço a la vida, com qui es tira d’un trampolí defensant la seva poca veritat fins al final.
Toco el terra, al fons de tot. Agafo impuls i surto disparada. Cap a la llum. Cap a l’aire. Cap al sol.
Obro els ulls. Tu m’esperes al mateix lloc.
