Dormies mig agafada al meu braç,
ha sonat un clàxon de cotxe encallat,
has obert un ull mandrós i callat
i has tornat a algun somni privat.
Pujava el cafè i ens he recordat
ballant a una platja un dos tres xa-xa-xa,
la cara que feies al anar girant
crec que era de felicitat,
jo diria que era de felicitat.
De moment no et riuré més les gràcies,
per una vegada he entès el que cal.
Passi-ho bé, que m’esborro del mapa
per perpetrar a l’ombra un gran pla quinquennal.
Sento que et despertes i et vinc a buscar,
nena tens cafè, vols que torri pa?
Al diari res massa estimulant,
mica en mica ja et vas despertant.
I fumes mirant els cotxes passar,
t’entregues a l’aire dens del veïnat,
penso en proposar que baixem al far,
jo que mai he estat home de mar,
jo que mai he estat home de mar.
El primer any compraré una corbata
ben llarga estampada amb colors crus,
i, el segon, els millors professors europeus
m’ensenyaran a fer el nus.
Pel tercer guardo l’antologia
de grans octosíl·labs que travessen murs
i, pel quart, l’edició limitada folrada amb vellut.
I el cinquè ens creuarem per l’Eixample
i demanarem taula en un bar de menús.
Trauré pit, ensenyant la corbata i llavors, bonica,
dependrà de tu.
I llavors tot dependrà de tu.
Foto: Facebook Manel
