A força de nits
m’estimo la vida
i d’ella en vaig fent
la millor amiga,
a cops de veritats,
a cops de mentides,
un poc em fa mal,
un poc em fascina.
A força de nits
invento les albes
que cada matí
desvetllen la plana,
i espero el seu crit
que em digui “és ara”,
per ser al seu costat
si serveixo encara.
I mentre aprenc
el preu d’un anhel,
l’espasme del plor,
l’alfabet del crit,
i així faig del temps
el meu aliat
que cada segon
m’acosta al demà.
A força de nits
envejo el nou dia,
malgrat els botxins
de raons i de vides.
No oblideu cap nom:
caldrà fer memòria
per no repetir el pas d’una història.
I mentre aprenc
el preu d’un anhel,
l’espasme del plor,
l’alfabet del crit,
i així faig del temps
el meu aliat
que cada segon
m’acosta al demà.
Lluís Llach Foto: Peter Godry
