Tast editorial

Els homes m'expliquen coses

La majoria de dones lluiten en dos fronts

| 03/07/2017 a les 09:17h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial, feminisme
“Es produeixen més de vuitanta-set mil violacions a l’any en aquest país, però cadascuna d’elles és concebuda com un fet aïllat”. Amb aquestes paraules, l’activista i escriptora americana Rebecca Solnit (Connecticut, Estats Units, 1961) posa sobre la taula un dels grans problemes d’aquest món.
 
Al seu llibre Els homes m’expliquen coses ens informa de dades esfereïdores i casos concrets de violència masclista de la societat actual, alguns més visibles i d’altres no tant. Solnit ho recull tot, ho endreça i acaba mostrant amb nitidesa i claredat una violència sistèmica cap a les dones, que tant pot ser en forma d’assassinats i violacions com amb fets menys visibles: no donant veu o no escoltant.
 

Foto: Nessie Spencer

 
1. Els homes m’expliquen coses, a mi i a les altres dones, sàpiguen o no de què estan parlant. Alguns homes. Totes les dones saben de què estic parlant. És aquesta arrogància la que posa les coses difícils, a vegades, a qualsevol dona en qualsevol camp; la que els impedeix expressar una opinió o ser escoltades quan han gosat dir-la; la que empeny a dones joves a callar tot indicant-los -de la mateixa manera en què ho fa l’assetjament als carrers- que aquest no és el seu món. Ens entrena a dubtar de nosaltres mateixes i limitar-nos alhora que exercita l’excés de confiança, mai corroborada, dels homes.
 
2. La majoria de les dones lluiten en dos fronts: un, el del tema que sigui, i l’altre, simplement, el del dret a parlar, a tenir idees, que se’ls reconegui que estan en possessió de la veritat i dels fets, a tenir valor, a ser un ésser humà.
 
3. Hi ha tants homes que maten les seves parelles o les seves antigues parelles que tenim més d’un miler d’homicidis d’aquesta mena cada any, cosa que vol dir que cada tres anys la xifra de morts supera les víctimes de l’11 de setembre, tot i que ningú no declari cap guerra contra aquesta forma de terror tan particular. (Una altra manera de dir-ho: els més d’11.766 cadàvers fruit d’homicidis de violència domèstica entre l’11 de setembre del 2001 i el 2012 és superior al nombre de morts de les víctimes d’aquell dia i que tots els soldats nord-americans morts durant la “guerra del terror”).
 
4. La pandèmia de la violència sempre s’explica per qualsevol motiu que no sigui el de gènere, qualsevol cosa menys el que semblaria el patró explicatiu més ampli de tots. [...] L’assassinat és encara un crim comès per homes el 90% de les vegades.
 
5. L’estiu passat, algú em va escriure per parlar-me d’una classe universitària en la qual els estudiants havien estat interrogats sobre què feien per evitar ser violats. Les noies joves van descriure les maneres sofisticades que tenien de mantenir-se alerta: com limitaven el seu accés al món, com prenien precaucions, i essencialment com pensaven sense parar en la possibilitat de ser violades, mentre que els nois de la classe, em deia el que m’escrivia, al·lucinaven bocabadats. L’abisme entre els seus mons s’havia fet visible de sobte, per un instant.
 
6. Es produeixen més de vuitanta-set mil violacions a l’any en aquest país, però cadascuna d’elles és concebuda com un fet aïllat. En un mapa els punts són tan a prop que semblen taques que s’estiguin fonent en una taca enorme, però gairebé ningú no els connecta, i ni se’n parla, d’aquesta taca.
 
7. Woolf allibera el text, la imaginació, el personatge de ficció, i llavors reclama aquesta llibertat per a nosaltres, i en particular per a les dones. Això arriba al moll de l’os de la Woolf que ha estat exemplar per a mi: la que sempre està celebrant un alliberament que no és oficial, institucional o racional, sinó una qüestió que va més enllà d’allò familiar, d’allò segur, d’allò conegut, i que se’n va cap a un món més ampli. Les seves demandes d’alliberament per a les dones no eren només perquè poguessin fer coses institucionals que podien fer els homes (i que avui també fan les dones), sinó perquè tinguessin una llibertat total per vagar, de forma geogràfica i imaginativa.
 
8. És difícil, a vegades impossible, valorar el que no es pot anomenar ni ser descrit, i per això la tasca d’anomenar i de descriure és essencial en qualsevol revolta contra l’statu quo del capitalisme i el consumisme. En darrera instància, la destrucció de la Terra es deu, en part, potser en una gran part, al fracàs de la imaginació o al seu eclispi per part de sistemes de comptabilitat que no poden comptar el que importa. La rebel·lió contra aquesta destrucció és una revolta de la imaginació, a favor de les subtileses, dels plaers que els diners no poden comprar i que les corporacions no poden controlar, de ser productors més que consumidors de sentit, d’allò lent, d’allò que fa meandres, d’allò digressiu, exploratori, numinós, incert.
 
9. La història de Cassandra, la noia que deia la veritat però a qui ningú no creia, no està tan arrelada a la nostra tradició com la de Pere i el Llop, el noi a qui tothom creia les primeres vegades que deia una mentida. Però potser valdria més que ho estigués. Cassandra, la germana guapíssima d’Helena de Troia, estava maleïda pel do de la profecia exacta a qui ningú no feia cas; la seva família es pensava que era boja i mentidera i segons algunes fonts la van tancar abans que Agamèmnon la convertís en una esclava sexual que va ser assassinada, ves per on, juntament amb ell.
 
10. Generacions senceres de dones han estat convençudes que són neuròtiques, confuses, manipuladores, malicioses, amants de la conspiració, deshonestes de manera congènita, i sovint tot a la vegada: en podríem dir la síndrome de Cassandra.
 
11. “És boja” és l’eufemisme estàndard d’”Em sento incòmode”.
 
12. Al seu llibre Trauma and Recovery, que tracta sobre la violació, l’abús de nens i el trauma de la guerra, Judith Herman escriu: “El secret i el silenci són la primera línia de defensa del perpetrador. Si el secret falla, el perpetrador ataca la credibilitat de la víctima. Si no la pot silenciar del tot, mira d’assegurar-se que ningú no l’escolti… Després de cada atrocitat, és possible que esperem escoltar sempre les mateixes excuses previsibles: no va passar mai; la víctima menteix; la víctima exagera; la víctima s’ho va buscar; i en qualsevol cas ja és hora d’oblidar el passat i tirar endavant. Com més poderós és el perpetrador, més grossa és la seva prerrogativa per anomenar i definir la realitat, i els seus arguments valen molt més”.
 
13. La violència domèstica, el mansplaining, la cultura de la violació i els privilegis sexuals es troben entre les eines lingüístiques que redefineixen el món que moltes dones es troben cada dia, i obren el camí per començar a canviar-lo.
 
14. Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, però la dona que hi camina no està al primer quilòmetre. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola. Potser l’acompanyen innombrables homes i dones i gent de gèneres molt més interessants. Vet aquí la capsa que tenia Pandora i les ampolles de les quals els genis van ser alliberats: semblen presons i taüts, ara. La gent mor en aquesta guerra, però les idees no poden ser esborrades. 
 





 Els homes m'expliquen coses

 © Rebecca Solnit
 © de la traducció: Marina Espasa Sans
 © Angle Editorial, 2016

COMENTARIS

Hi hauríem de posar seny, tots plegats
frederic_p, 06/07/2017 a les 09:44
+4
-1
Em permeteu que posi en context algunes coses que es diuen?
En han donat la imatge que les violacions son massives i que com a mínim la meitat de les dones n'ha sofert una. Quan ens donen números i ho analitzem comencem a veure que ens han enganyat. 87000 violacions anuals. Sobre 160 milions de dones als USA. Un 0,05%. Hi han dades (ara no les he trobat) que diuen que els homes, als USA, sofreixen més violacions que les dones (concretament a les presons).
Els punt 1 i 2 son absolutament subjectius. Depèn del nivell de victimisme que li posa la que ho escriu.
Al punt tres, ens parla de les dones mortes per la seva parella. Sí, son més els assassinats d'ell a ella que no pas els d'ella a ell, però tal com ho diu dona per suposat que ella no ho fa mai, i les dades diuen que al voltant del 25% dels assassinats de parella els fa la dona malgrat que ella és físicament més feble. In crescendo. A UK ja van pel 32%:

Que fa la dona quan l'altre és més feble? per exemple els fills? El nombre de fills matats per la mare és el doble que els que mata el pare:

Son dades oficials als USA. (Pàgina 61). I els fills maltractats per la mare també son el doble que els maltractats pel pare (pagina 51).
Allà hi ha dades que aquí està vetat publicar, que son els maltractes reals dins la parella en les dues direccions (no el nombre de denuncies perquè els homes quasi mai denuncien i per tant contar-ho així és un engany). També dades oficials als USA:

Veureu que, per exemple el 48,8% dels homes han sofert maltractament (ja sigui psicològic, físic o sexual) per part de la seva parella i el 48,3% de les dones el mateix.
Veureu que fins i tot el maltractament físic, tot i ser l'home més fort, el 14% els fa la dona i el 24% els fa l'home. I els abusos sexuals malgrat que hi ha la imatge que NOMÉS ho fa l'home, el 16% n'ha sofert la dona i el 8% l'home. Us imagineu que un d'aquest pobres homes ho denunciés? quin fart de riure que se'n farien a la comissaria, els veïns, els familiars, a la feina...
A

veiem que als USA, en total s'assassina a 12253 persones, el 78% homes. Però només els hi interessa aquestes 1000 dones que moren a mans del marit.
Paro aquí, però tot és igual. Contradir la ciència i fer creure que l'home és dolent i la dona bona. Fer creure que la diferència d'actituds que té la dona respecte l'home (les que es mantenen inamovibles en els segles) son per masclisme i no perquè tenim diferències antropològiques que perduraran sempre.
Llavors, com que els assassinats han existit, existeixen i existiran sempre, i els homes en fan més que les dones, pels segles dels segles, per molt que el masclisme hagi desaparegut ens seguiran dient que els homes son uns porcs masclistes. Haurem de suportar durant mil·lenis aquesta mentida per par de les odia-homes.
Un altre cas de mansplaining
Anònim, 11/07/2017 a les 09:36
+0
-0
Federic, no cal posar-hi el suposat seny masculí, ja sabem de què va el "mansplaining". Només desitjo que cap dona que estimis sigui víctima de la violència de gènere. Aleshores els teus assenyats arguments et cauran als peus.
Al/la del segon comentari
frederic_p, 17/07/2017 a les 18:24
+0
-0
Em sembla que les dades que he posat canten. Els teus "arguments" basats en que no li passi a cap dona que estimi em semblen totalment nuls. Demagògia.
Si vols anar pel costat dels sentiments, et diré una veritat: jo he estat víctima de violència de gènere. Sé què és. Per part d'una dona que estimava molt. És per això que ella podia abusar de mi.
Anem errats quan pensem que la violència la fan i la poden fer els homes perquè son els forts i els "masclistes". Deixant apart que en un 10-20% de les parelles la dona és més forta físicament, el què dóna la força és la dependència emocional. Res més que això. Faràs el què ella vol. Acceptaràs els abusos per tal que no et deixi.
Com que n'era totalment conscient, he anat investigant i és quan he arribat a veure tota la gran mentida que s'amaga en victimitzar només a la dona. La gran mentida en dir que la dominació i el maltractament és cosa de masclisme.
No sé què vol dir mansplaining però el què si sé que és absolutament generalitzat és el womenvictimism.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
El CCCB acull un diàleg entre Xavier Aldekoa i Alfonso Armada sobre què han viscut al continent
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Universitat de Barcelona vol fomentar l'anàlisi i la reflexió
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'avinguda de la Catedral s'omple de cultura, llibres i llibertat
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
La Pedrera acull tres intèrprets i un compositor en la nova edició d'aquest programa de concerts
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
T de Teatre explora el patiment físic i emocional en una comèdia dirigida per Julio Manrique
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
L'emoció de l'actriu en rebre l'Oscar honorífic de mans de Gregory Peck
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
14 reflexions de l'actor, que defensava «la lluita per la nostra república, del cinema o del que sigui»
Imatge il·lustrativa
01/01/1970
Un curt sobre la possibilitat d'agafar les regnes de la nostra vida