“Es produeixen més de vuitanta-set mil violacions a l’any en aquest país, però cadascuna d’elles és concebuda com un fet aïllat”. Amb aquestes paraules, l’activista i escriptora americana Rebecca Solnit (Connecticut, Estats Units, 1961) posa sobre la taula un dels grans problemes d’aquest món.
Al seu llibre Els homes m’expliquen coses ens informa de dades esfereïdores i casos concrets de violència masclista de la societat actual, alguns més visibles i d’altres no tant. Solnit ho recull tot, ho endreça i acaba mostrant amb nitidesa i claredat una violència sistèmica cap a les dones, que tant pot ser en forma d’assassinats i violacions com amb fets menys visibles: no donant veu o no escoltant.
Foto: Nessie Spencer
1. Els homes m’expliquen coses, a mi i a les altres dones, sàpiguen o no de què estan parlant. Alguns homes. Totes les dones saben de què estic parlant. És aquesta arrogància la que posa les coses difícils, a vegades, a qualsevol dona en qualsevol camp; la que els impedeix expressar una opinió o ser escoltades quan han gosat dir-la; la que empeny a dones joves a callar tot indicant-los -de la mateixa manera en què ho fa l’assetjament als carrers- que aquest no és el seu món. Ens entrena a dubtar de nosaltres mateixes i limitar-nos alhora que exercita l’excés de confiança, mai corroborada, dels homes.
2. La majoria de les dones lluiten en dos fronts: un, el del tema que sigui, i l’altre, simplement, el del dret a parlar, a tenir idees, que se’ls reconegui que estan en possessió de la veritat i dels fets, a tenir valor, a ser un ésser humà.
3. Hi ha tants homes que maten les seves parelles o les seves antigues parelles que tenim més d’un miler d’homicidis d’aquesta mena cada any, cosa que vol dir que cada tres anys la xifra de morts supera les víctimes de l’11 de setembre, tot i que ningú no declari cap guerra contra aquesta forma de terror tan particular. (Una altra manera de dir-ho: els més d’11.766 cadàvers fruit d’homicidis de violència domèstica entre l’11 de setembre del 2001 i el 2012 és superior al nombre de morts de les víctimes d’aquell dia i que tots els soldats nord-americans morts durant la “guerra del terror”).
4. La pandèmia de la violència sempre s’explica per qualsevol motiu que no sigui el de gènere, qualsevol cosa menys el que semblaria el patró explicatiu més ampli de tots. […] L’assassinat és encara un crim comès per homes el 90% de les vegades.
5. L’estiu passat, algú em va escriure per parlar-me d’una classe universitària en la qual els estudiants havien estat interrogats sobre què feien per evitar ser violats. Les noies joves van descriure les maneres sofisticades que tenien de mantenir-se alerta: com limitaven el seu accés al món, com prenien precaucions, i essencialment com pensaven sense parar en la possibilitat de ser violades, mentre que els nois de la classe, em deia el que m’escrivia, al·lucinaven bocabadats. L’abisme entre els seus mons s’havia fet visible de sobte, per un instant.
6. Es produeixen més de vuitanta-set mil violacions a l’any en aquest país, però cadascuna d’elles és concebuda com un fet aïllat. En un mapa els punts són tan a prop que semblen taques que s’estiguin fonent en una taca enorme, però gairebé ningú no els connecta, i ni se’n parla, d’aquesta taca.
7. Woolf allibera el text, la imaginació, el personatge de ficció, i llavors reclama aquesta llibertat per a nosaltres, i en particular per a les dones. Això arriba al moll de l’os de la Woolf que ha estat exemplar per a mi: la que sempre està celebrant un alliberament que no és oficial, institucional o racional, sinó una qüestió que va més enllà d’allò familiar, d’allò segur, d’allò conegut, i que se’n va cap a un món més ampli. Les seves demandes d’alliberament per a les dones no eren només perquè poguessin fer coses institucionals que podien fer els homes (i que avui també fan les dones), sinó perquè tinguessin una llibertat total per vagar, de forma geogràfica i imaginativa.
8. És difícil, a vegades impossible, valorar el que no es pot anomenar ni ser descrit, i per això la tasca d’anomenar i de descriure és essencial en qualsevol revolta contra l’statu quo del capitalisme i el consumisme. En darrera instància, la destrucció de la Terra es deu, en part, potser en una gran part, al fracàs de la imaginació o al seu eclispi per part de sistemes de comptabilitat que no poden comptar el que importa. La rebel·lió contra aquesta destrucció és una revolta de la imaginació, a favor de les subtileses, dels plaers que els diners no poden comprar i que les corporacions no poden controlar, de ser productors més que consumidors de sentit, d’allò lent, d’allò que fa meandres, d’allò digressiu, exploratori, numinós, incert.
9. La història de Cassandra, la noia que deia la veritat però a qui ningú no creia, no està tan arrelada a la nostra tradició com la de Pere i el Llop, el noi a qui tothom creia les primeres vegades que deia una mentida. Però potser valdria més que ho estigués. Cassandra, la germana guapíssima d’Helena de Troia, estava maleïda pel do de la profecia exacta a qui ningú no feia cas; la seva família es pensava que era boja i mentidera i segons algunes fonts la van tancar abans que Agamèmnon la convertís en una esclava sexual que va ser assassinada, ves per on, juntament amb ell.
10. Generacions senceres de dones han estat convençudes que són neuròtiques, confuses, manipuladores, malicioses, amants de la conspiració, deshonestes de manera congènita, i sovint tot a la vegada: en podríem dir la síndrome de Cassandra.
11. “És boja” és l’eufemisme estàndard d’”Em sento incòmode”.
12. Al seu llibre Trauma and Recovery, que tracta sobre la violació, l’abús de nens i el trauma de la guerra, Judith Herman escriu: “El secret i el silenci són la primera línia de defensa del perpetrador. Si el secret falla, el perpetrador ataca la credibilitat de la víctima. Si no la pot silenciar del tot, mira d’assegurar-se que ningú no l’escolti… Després de cada atrocitat, és possible que esperem escoltar sempre les mateixes excuses previsibles: no va passar mai; la víctima menteix; la víctima exagera; la víctima s’ho va buscar; i en qualsevol cas ja és hora d’oblidar el passat i tirar endavant. Com més poderós és el perpetrador, més grossa és la seva prerrogativa per anomenar i definir la realitat, i els seus arguments valen molt més”.
13. La violència domèstica, el mansplaining, la cultura de la violació i els privilegis sexuals es troben entre les eines lingüístiques que redefineixen el món que moltes dones es troben cada dia, i obren el camí per començar a canviar-lo.
14. Vet aquí el camí: potser fa mil quilòmetres, però la dona que hi camina no està al primer quilòmetre. No sé fins on ha d’arribar, però sé que no va enrere, malgrat tot, i que no camina sola. Potser l’acompanyen innombrables homes i dones i gent de gèneres molt més interessants. Vet aquí la capsa que tenia Pandora i les ampolles de les quals els genis van ser alliberats: semblen presons i taüts, ara. La gent mor en aquesta guerra, però les idees no poden ser esborrades.
Els homes m’expliquen coses
© Rebecca Solnit
© de la traducció: Marina Espasa Sans
© Angle Editorial, 2016
6
5
