Foto: Alex Proimos
La setmana passada, en un qüestionari per a una feina mal pagada, em vaig topar amb aquella pregunta que fa tanta ràbia: defineix-te en una frase. La veritat és que de sobte em vaig quedar en blanc. No en tenia ni idea, de què contestar. Si ho penses bé, creus que et coneixes i en realitat només saps que estàs viu.
I de vegades ni això. Aquest matí he sortit a córrer pel camí que voreja el mar. Hi he anat sense res: ni les claus de casa, perquè aquí puc deixar la porta oberta, ni el mòbil, ni el walkie-talkie que el N. insistia que m’endugués. Si no fos que m’haurien arrestat, hi hauria anat amb el cul a l’aire, a cabriolar per les roques del camí. Quan ja em feia mal pel sol, he posat el cap sota l’aigua i amb els ulls oberts he pensat: ho faig perquè puc.
Que la vida és desaprendre m’ho va dir algú un vespre estrany. Ara resulta que ja no sé com definir-me en una frase ni en dues; que m’agrada escoltar algunes cançons i fer gambades salvatges vora el mar, això ho sé. Potser m’hauria agradat escriure en aquell qüestionari impertinent que soc tossuda. Més que la mala sort, més que la vida, que la intempèrie, que l’hivern. Ara ho penso –sempre penso tard hauries d’haver dit això, contestat allò altre; és igual, ara ho penso. Tossuda com un espantaocells, palplantada amb els braços oberts i la mirada fixa.
Ho faig perquè puc. Perquè mentre hi hagi camins de roques vora el mar, motlles amb què refer els cors trencats, una mica de temps per desaprendre. Boja com per estimar sense seny, viva per viure.
11
0
