“De petit havia anat a la font del meu poble a buscar aigua amb un càntir, però una cosa és anar-la a buscar i una altra és veure’l com a element de decoració en un museu. A través del tacte acabes gaudint de coses que fins ara era difícil”. En Josep Maria Llop (La Palma de Cervelló, 1963) és cec de naixement. Però conjuga el verb veure a través del tacte i de la cultura.
Apropar i adaptar museus locals a les persones amb problemes de visió o sordesa és l’objectiu del projecte La mirada tàctil que, des del 2007, ha estat impulsat per l’Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. La llista de museus inscrits és ben llarga i variada: des del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa; el Museu del Tapís Contemporani casa Aymat de Sant Cugat del Vallès i el Museu de l’Hospitalet; fins a la casa Museu Verdaguer, el Museu de l’Art de la Pell de Vic i el Museu de les Mines de Cercs.
Descobrim, en 14 punts, com és aquest projecte a través del testimoni del Josep Maria.
Foto: Diputació de Barcelona
1. El que per a vosaltres és molt fàcil, perquè d’un cop sol d’ull ho veieu clar, per a mi és tot un procés.
2. Si alguna obra no es pot tocar, en fan una reproducció amb materials que són el màxim fidels a la peça original. Nosaltres necessitem el tacte i tenir-ne una idea molt clara per entendre’n el detall.
3. El tacte sol és bo però no és suficient. S’han fet cartells amb sistema braille que ens indiquen en què ens hem de fixar quan ho toquem.
4. En aquests museus locals també hi ha una persona amb formació perquè pugui atendre’ns i acompanyar-nos bé. Ens guia pels punts on cal prestar atenció. És gràcies a això que t’acabes fent una idea molt real ja sigui de com es teixeix com de quin tipus de ceràmica hi ha.
5. D’un quadre me’n faig una idea de forma racional. La ment humana té capacitat de racionalitzar l’abstracció. Quan una persona que hi veu contempla un dibuix, automàticament té la capacitat de transformar-lo de la bidimensionalitat a la tridimensionalitat. Això és un procés que ha après de forma arbitrària. Per a nosaltres és més difícil.
6. El primer museu amb què vaig gaudir d’aquest projecte va ser el de l’Enrajolada, de Martorell. Sabia que existia, l’entorn m’era familiar. Em va agradar que hi hagués uns cartells en braille que m’indicaven quina obra tocaria amb les mans.
7. Jo soc fill de constructors, o sigui que en aquest museu coneixia els tipus de rajoles. Però, encara que ho sabés, em va fer molta il·lusió que algú m’ho expliqués. Que una cosa tan petita m’omplís així.
8. A altres museus, com el del càntir d’Argentona, veus els diversos tipus de ceràmiques, com es treballa. És molt instructiu.
9. A Hostalets de Pierola vaig poder tocar ossos de dinosaure i fòssils de diversos animals. Està tot molt ben explicat i això ajuda a fer-te una idea molt clara de com han estat les coses i com han evolucionat.
10. A Sant Cugat hi ha un museu de teixits. Vaig veure d’una forma claríssima com es treu la llana. En coneixia el concepte però no sabia com es feia o com funciona un teler. Veure exactament com es teixeix, com treballen aquelles maquetes, la capacitat que tenen de fer roba. Ni se m’havia acudit que fos així.
11. En alguns museus locals també hi ha llenguatge de signes per a gent amb sordesa.
12. Fer els museus locals més accessibles és un repte que hem de seguir empenyent, sobretot per reduir o evitar la discriminació que la gent cega pateix per no poder-ho comprendre.
13. Els que no sou cecs en aquests museus veieu els cartells en braille. Això és positiu perquè és més possible que empatitzeu amb la nostra realitat.
14. Fer accessible la cultura dels pobles a la gent cega i amb deficiència visual i sorda, i crear espais de sensibilització és necessari. Sobretot perquè així s’entén que la cultura és patrimoni de tots i que tots tenim dret de gaudir-la en igualtat de condicions.
