Foto: Susan Dussaman
Si l’Ada fos una mica més llesta, hauria estat la meva millor amiga. El que passa és que l’Ada no està preocupada per aquestes coses —no li importa no tenir millors amics, ni ser l’última de la classe, ni que ara vulguin canviar-la d’escola perquè no és com els altres.
El pare diu que si li preguntes a l’Ada on viu, no ho sap. I si li preguntes quin és el seu cognom, tampoc. I si li preguntes quants anys té, tampoc. Havia decidit que l’Ada seria, de les nenes, la meva millor amiga, i vaig voler fer la prova perquè el pare deia que l’Ada era diferent i jo que no, i em va dir, fes la prova, i la vaig fer i és veritat, l’Ada no pot ser la meva millor amiga perquè no és diferent: és una ximpleta. Sempre està rient i mai contesta amb paraules, només amb el cap, o amb el dit, o amb un soroll, i el que no entenc és com he pogut passar tant de temps sense adonar-me que l’Ada és diferent i per això sempre somriu, perquè no entén res. Només algú que no entén res pot passar-se el dia rient així.
Li he preguntat a la mare com pot ser i diu que els nens som així, que podem passar molt de temps veient alguna cosa estranya i no ens n’adonem fins que ens ho diuen. L’única cosa que sé és que ara haig de tornar a buscar una millor amiga, perquè millor amic ja en tinc, tot i que jo a ell no li caic bé, però m’és igual, perquè a mi el Robert em sembla el millor millor amic que es pot tenir. La pena és que l’Ada m’agradava, m’agradava molt, però ara com vols que ho sigui si és mig idiota, si fins i tot l’han de canviar d’escola, i mira que a l’escola fem coses fàcils. I això, bé, no afectaria, perquè viu a l’edifici i la podria seguir veient; potser per això volia que fos la meva millor amiga, perquè també és la meva veïna i tindria algú per jugar, perquè germans no en tinc, m’agradaria però no en tinc —la meva mare diu que no és un conill, però no entenc la relació, això ja ho sé, que no és un conill.
L’Ada podria ser molt maca si no estigués sempre ensenyant les dents per riure, perquè al final l’única cosa que sembla és un cavall, se li veuen les genives i les bombolles de saliva que se li formen a les genives, i tot el dia rient i un dia li vaig dir, però no a l’escola perquè ja l’havien canviat, sinó a casa seva, perquè m’hi va convidar la seva mare, li vaig dir, escolta’m Ada, ara de debò, no ets normal, has de deixar de riure per dissimular-ho almenys. I llavors l’Ada va començar a rodolar per terra, vinga riure i més riure, i llavors em vaig adonar que potser riure és el normal i ser com nosaltres l’anormal, i potser el millor seria que ens fessin fora de l’escola com a l’Ada, i fins i tot fora de les nostres cases, i ens portessin a un altre país, i deixessin en aquest només les persones com l’Ada, així una mica ximples i felices com cavalls.
