Amb l’objectiu de reivindicar mestratges en vida, la Institució de les Lletres Catalanes ha editat el llibre Sèniors poètics, que aplega quaranta-dos textos que diversos crítics, professors o escriptors han escrit sobre els poetes més veterans i representatius de la literatura catalana. El volum és el fruit en paper d’una iniciativa que va impulsar Jaume C. Pons Alorda amb aquesta idea: “No hem d’esperar que els mestres indiscutibles i titànics de la poesia morin perquè parlem d’ells amb afecte, devoció, professionalitat i entusiasme”. Us n’oferim 14 fragments en què catorze júniors –diguem-ne així– parlen en prosa de catorze sèniors dels versos.
1. Si tinc preferència, un cert amor prohibit i no declarat, per un d’aquests #SèniorsPoètics és cap a Margarita Ballester, una de les autores fonamentals de la poesia entesa com a arma de coneixement, com a lluita incansable per defensar la bellesa, la intel·ligència i els versos que fan estremir de tanta autenticitat. (Sara Vilalta)
2. Marina Tsvetàieva considerava que hi ha poetes-riu i poetes-llac, en funció de si els poetes desplegaven temàtiques variades o bé giraven obsessivament sobre un o sobre els mateixos temes. Doncs bé, segons la definició de la gran poeta russa, diríem que Rosina Ballester és una poeta-llac, perquè si hi ha una temàtica que esdevé recurrent en la seva obra és la de la mort. La seva poesia forta i plena, lleu i delicada, acaba mostrant que ha passat la seva vida tenint cura dels altres. (Laura Borràs)
3. Zoraida Burgos és un cas d’aquells insòlits de veu pròpia, difícil de definir i de descriure però reconeixedora a primer cop d’ull. És, potser, una sintaxi pròpia, feta d’el·lipsis, d’aposicions, d’elements que es reuneixen sense que se’ns indiqui clarament quina és la connexió: «Somni irreal, la nit i la matèria», «Ambigus, l’esglai dels peixos i el silenci». (Joan Todó)
4. Carles Camps Mundó és d’aquells autors majors que no té por de la catàstrofe, foixià seguidor de la paraula en ella mateixa que, com diria Hölderlin, escriu una mena de poesia on el contingut espiritual ho equilibra tot. (Andreu Gomila)
5. Quan deia que Antoni Canu és un poeta essencialment jove, independentment del seu any de naixement, em referia precisament al vitalisme que desprèn tota la seva obra, que sap mantenir un equilibri perfecte entre el seu sentiment d’enyor per tot allò que s’ha perdut i que es vol recuperar i recordar, i la passió per la vida que s’esdevé al seu entorn i que no sols la vol viure amb fruïció i plenitud, sinó que també ens en vol fer a tots partícips. (Joan-Elies Adell)
6. L’estil de Tonina Canyelles és incisiu i precís, gairebé aforístic, de llengua viva i roent, poderosa, revisitant la llengua mallorquina amb expressió contemporània, postmoderna i arriscada, que acaba polint amb la tibantor de l’esmolet fins a esdevenir cada vers tall en la retina del lector i batec lacerant a les temples de qui escolta. (M. Antònia Massanet)
7. En penetrar la poesia d’Hilari de Cara –i a posta no dic “llegir”– tenim tota la impressió de quedar immersos en un paisatge, sigui interior o exterior, sigui introspectiu o èpic, de dimensions il·limitades i d’una profunditat que seria insondable si la seva paraula no ens en descobrís amb detall cada respiració i no ens alertés dels paranys i les connotacions que amaga, si no desvelés els misteris d’allò que és visible. (Odile Arqué)
8. Cadascun dels llibres d’Enric Casasses és un viatge a un moment determinat de la seva vida. A una obsessió. Tot és ple d’una rotunditat gens deliberada, d’una mena de saviesa instantània, d’un aprenentatge i un sentir molt ràpid i evident davant l’experiència vital. L’Enric pateix, l’Enric és feliç, l’Enric s’enamora i es desenamora i la seva poesia ni ho amaga ni ho imposta. (Míriam Cano)
9. Escriptor de l’únic poema que el sotja des de dins i que es manifesta, des dels seus múltiples reflexos, al llarg d’una obra frondosa i extremadament singular, Antoni Clapés camina vers una direcció: la d’assolir l’objectiu –qui sap si realment assolible– dels grans poetes, el d’arribar a escriure l’essència d’allò que realment vol escriure i per a la qual encara no s’ha trobat la paraula o el vers exacte. (Joan Duran i Ferrer)
10. Mentre la llegim, el jo poètic de Josefa Contijoch ens fa palpar la sorra fina de la memòria, les olors de l’absència, les renúncies que suposa fer camí. (Laura Basagaña)
11. Ja fos teatre, prosa o poesia, amb Feliu Formosa els mots malden per ser dits, com si el lector fos un espectador que seu a la butaca, delectant-se amb les figuracions d’un món que necessita, justament, ser observat. És aquí on l’autor sabadellenc és veritablement transcendent, perquè la llavor de la seva obra és la sobrietat d’una pregunta contínua, una obra que necessita interrogants i còmplices. (Esteve Plantada)
12. La poesia que a ell li interessa –i per extensió, la seva poesia–, es refereix a l’organització estrictament personal –gairebé secreta, diu Joan Margarit– del propi sofriment, “del que som quan estem sols, sense ningú davant del qual representar-nos a nosaltres mateixos”. Afirma que pretén “mostrar-se sense compadir-se d’ell mateix”. Per això pot afirmar que “la font més important de la meva poesia és la subjectivitat” i per això diu que, al capdavall, no haurà fingit tant, en la mesura que la seva poesia surt de la vida i és real i dura com la vida. (Laura Borràs)
13. Una part important de l’obra de Marta Pessarrodona podríem titllar-la, tant pel que fa a la forma com pel que fa al contingut, d’una poesia erràtica: és a partir del descobriment de la ciutat que configura la seva pròpia personalitat. Així, a mesura que va construint tot el que va descobrint de la ciutat que li interessa i que és motiu d’admiració, també va construint-se la seva identitat. D’aquesta manera, a través d’experimentar la ciutat des de l’interior, l’autora traça una cartografia personal, íntima i alhora pública, per situar-se ella mateixa en el mapa dels itineraris de les seves ciutats. (Àngels Gregori)
14. Miquel de Palol ens enfronta a les nostres pròpies carències, ens fa treballar, vol un lector actiu, treballador, que tingui clar que abordar un llibre seu no serà passar una estona com qui pren uns xurros amb xocolata i “passem la tarda”. Aquí hi ha gel i s’ha de trencar: parlem d’un iceberg que hem d’esberlar com sigui: i és en Palol qui ens ofereix la proa del seu coneixement, convertit en art. (Mireia Vidal-Conte)
