«Ja n’hi ha prou que ens tanquin portes per ser de la Mina»

“A vegades quan busques un treball a fora, només de dir que ets de la Mina i ets gitana, ja et miren diferent. Els àrabs i els gitanos encara carreguem molts prejudicis i ens trobem allò de: “No t’ajudem a estudiar perquè com que ets gitana, et casaràs aviat”. I per què? La vida gitana no és així. Qui es casa jove és perquè vol”. Ho diu la Noemí (20 anys). Al seu voltant la Cristina (20 anys), la Chari (18 anys), la Míriam (22 anys) i la Lorena (23 anys) fan que sí amb el cap.


Un punt de trobada

Estimar, escoltar i respectar. Aquests són els tres verbs que les cinc noies han conjugat mentre miraven els ulls de tots els prejudicis que els han condicionat la vida. I ho han fet formen part de l’associació Un present per un futur, un projecte de Nodos que, impulsat per la Generalitat de Catalunya i l’Obra Social La Caixa, pretén transformar la Mina. Com? Des del motor dels joves, amb un equip de psicòlegs i treballadors socials i amb un objectiu clar: dignificar el barri i les persones que hi viuen.


Mirar endins per entendre el que hi ha a fora

“El primer que han après ha estat a valorar-se elles mateixes. Es van dibuixar les seves emocions en unes constel·lacions. I vam veure que de vegades no és que no vulguis fer una cosa, és que hi ha alguna cosa que t’ho impedeix. Elles carregaven un sentiment d’inferioritat. Repetien allò de: «Jo no puc, no sé fer-ho, tinc por. Què ens diran? Com ens veuran?»” Ho explica la directora del projecte, Ariadna Salvà. Per tant, el primer pas va ser identificar què necessitaven canviar per poder avançar.


Pesos, etiquetes i portes

“La majoria de persones que parlen de la Mina només veuen delinqüència, robatoris. Qui creu en aquests prejudicis és perquè mai l’ha trepitjada. Per això convido tothom a venir i després opinar”. La Noemí i les seves companyes tenen clar que encara hi ha molts panys per obrir. I que la millor clau per fer el tomb és la il·lusió i les ganes de ser. Però també reivindiquen la urgència de deixar de generalitzar i de començar a valorar cada persona pel que és.


Trobar la força

“Hi ha moltes dones que tenen complexos, depressions. Es casen aviat i no estudien. No es valoren prou a elles mateixes. Hi ha qui no ha anat a l’escola, o qui la va deixar i hi vol tornar, però li fa vergonya per l’edat”. Després d’aquest procés d’apoderament, en aquest projecte han nascut activitats relacionades amb la música i el futbol. Però elles cinc s’han format per donar una classe de fitness a la setmana a dones que necessiten desconnectar de tot per connectar amb elles mateixes, mentre també els cuiden els fills. És així com a través del cos i de la reflexió tindran un lloc on poder-se expressar, on escoltar-se les unes a les altres, on compartir pors i somnis i on obrir-se a poc a poc.


Dibuixar identitats

La Noemí, la Cristina, la Rosario, la Míriam i la Lorena tenen un repte: donar el que han rebut. Encomanar les ganes de viure, de formar-se i créixer. D’espolsar les pors per eixamplar les oportunitats: “Els hem de donar exemples. Una de nosaltres està estudiant estètica, dues arqueologia, una un cicle sociosanitari i una altra educació infantil. Som gent treballadora que vol anar endavant. Ja n’hi ha prou que ens tanquin portes per ser de la Mina”.