I tanmateix la gent se’n va per sempre més,
deixant un regust amarg pels espais de l’ànima,
així aprenem que en viure anem morint
i ens corprèn que aquesta llei sigui tan certa.
Ai, amor, si per amor pogués fugir d’aquí
fins aquell meu paradís de ribes serenes,
tornaria a obrir amb plenitud les ales blanques del demà
per sempre més… per sempre més amb tu.
Així doncs, buido les maletes per a l’adeu,
desfaig els pobres cabdells que a la terra em lliguen,
viuré mirant-te els ulls, que solament
és en ells que puc gaudir del gest de viure.
Ai, amor, si per amor pogués tornar a sentir
la forta passió i la pell de tantes absències,
tornaria a obrir amb plenitud les ales blanques del demà
per sempre més… per sempre més amb tu.
Tot el que dic no té sentit si soc dempeus
però és clar com la llum del mar si remo la barca,
jo vinc d’un món de gestes i naufragis
i m’agrada si el meu cant commou l’oratge.
Ai, amor, si per amor pogués deixar-ho tot,
cremant tots els meus ahirs per tornar a renéixer,
obriria amb lenta plenitud les ales blanques del demà
per sempre més… per sempre més amb tu.
I tanmateix la gent se’n va per sempre més,
i tanmateix.
Foto: lluisllach.cat
0
0
