Foto: Marcelo Campi
Són carrers nous. Blancs. Que fan baixada. Amb les finestres obertes i l’olor que anuncia que a quatre passes hi ha un altre restaurant. Una parella que es treu les ulleres de sol i el barret perquè el vespre és més nit que tarda. És tenir el mòbil a la mà i resseguir la fletxeta que em diu quantes cantonades més he de recórrer per arribar-hi. És, al cap i a la fi, descobrir voreres fins trobar el mar, immens, i just davant la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla de Sitges.
A dins, se celebra la trenta-setena edició del cicle Els Orgues de Catalunya, organitzada per l’Associació Catalana de l’Orgue i la Generalitat de Catalunya, en què durant tot l’estiu en pobles petits del nord i del sud, d’aquí i d’allà, aquest instrument n’és el protagonista. Avui Aaron Ribas (1992), amb un repertori format per Buxtehude, Sweelinck, Weckmann, Bach i Balbastre, en farà sonar un que va ser construït el 1699 i que enfilat a la banda dreta, a mig camí de l’altar, sembla ben bé un balcó.
És ben bé un instrument per escoltar i per contemplar. Des de les desenes de tubs que busquen tocar el sostre fins a les notes que neixen i ressonen fins a omplir tots els racons. Amb aquesta solemnitat i presència, sembla que digui: aquí estic jo. Però també, parla des del tarannà artesà. Perquè si pares atenció, pots sentir com els dits caminen entre teclats, com els peus canvien d’un pedal a l’altre i com, de mica en mica, comença a caminar el que és una fàbrica de música.
I en el fons, viatjar és conèixer carrers, balcons, mirades. És, què et diré jo, redescobrir un instrument antic i jugar a endevinar què et vol dir, on et vol dur. És un bitllet d’anada a algun lloc. Perquè fins i tot el mateix mar de sempre, en un altre poble, pot semblar que sigui nou.
