Basorèxia

Estius de préssec

Que les no-decisions es mengen voraces el temps, que em preocupo massa i m'ocupo poc

| 07/08/2017 a les 21:14h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Patrick


Quan arribava l’estiu, la Míriam es posava una colònia que feia olor de préssec i jo, una que feia olor de coco que ens compràvem cada any al The Body Shop quan anàvem a Barcelona amb l’excursió de final de curs de l’institut. Els primers dies d'estiu devíem anar pel poble les dues juntes fent saltironets d'alegria i deixant un rastre de macedònia. Però només els primers dies, perquè ella tenia més determinació, més perseverança a l’hora de posar-se’n cada dia. Jo de seguida me’n cansava, o se m’oblidava igual que se m’oblida posar-me polseres, arracades, collars, cinturons, ratlles-d’ulls o tot tipus de decoració. Ella, no. Ella desprenia una preciosa flaire fresca de préssec des del vint-i-u de juny fins al vint-i-u de setembre, ambdós inclosos.
 
Es podria dir que els meus estius van fer olor de préssec fins que vaig fer divuit anys, moment en què la Míriam es va emportar l’olor de préssec a estudiar a fora i jo no em vaig comprar mai més una colònia que fes olor de coco.
 
Eren uns bons estius, aquells estius de préssec. Era quan encara no m’entrava al cap que pogués ser que algun dia no tingués els dos mesos i mig sencers per buidar-me’l de coses pendents, per fer net (així li’n deia, al fet de no tenir treballs de tecnologia o d'educació en el medi per entregar –que ara ho penso i no entenc com teníem una assignatura de tecnologia quan encara no hi havia ordinadors ni a l'aula d’informàtica i una d'educació en el medi quan encara no existien els contenidors de reciclatge.)
 
La qüestió és que ara sí, ara sí que necessito buidar-me el cap de coses i no tinc dos mesos i mig lliures ni em puc oblidar gens de res ni fer un reset i al setembre a veure què m’ensenyen. Merda.
 
En tot cas, estic de vacances, quinze dies, com la gent normal. I l’altre dia pensava que em passo tot l’any imaginant si no hagués de treballar què faria. Sens dubte faria això i allò altre, faria les coses que m’agrada fer. I vaig pensar que durant aquests quinze dies en què en principi no hauria de treballar la meva vida seria el que voldria que fos, no sé si m’explico. M'ho vaig proposar.
 
I no és un tema de diners perquè el que m’imagino que la meva vida seria en una situació utòpica no és anar en iot o fer caipirinhes sota les palmeres del Carib, no. És més aviat un tema relacionat amb l'aprofitament del temps. O potser sí que ho és perquè el temps val més diners que el que cobrem per hora, que els iots que amarren a Eivissa, que Neymar.
 
I ara que sé que tinc aquest temps lliure tan breu, aquests quinze dies dels quals ja n’han passat ben bé la meitat, em crema a les mans, m’angoixa, se m’escapa com un grapat de sorra entre l’aigua del mar entre els dits. Nedo enmig d’un temps de luxe, d'un mar d'or i diamants, com quan et regalen una cosa molt cara i et sap greu no usar-la bé o et fa por que es trenqui. Tinc tanta pressa i l'única mesura que he pres per ara és mudar-me al sofà llit del menjador per poder mirar un sostre diferent mentre faig plans per a un futur immediat, mentre intento inventar una nova rutina a corre-cuita que em completi.
 
Ahir estàvem a trenta-nou graus, que a mi ja em va bé perquè sempre he pensat que em podria abraçar a un roc moderadament gran, moderadament calent i deixar-m'hi fondre i ja m'estaria bé, i feia aquell sol que queia a pes. I com que m’agrada que em pesi el sol a les espatlles perquè sembla que així el temps passi més lent, que puguis ben bé mastegar l'ara, vaig anar caminant a mitja tarda fins al de Finín, una senyora que ven fruita i verdura del seu hort al magatzem de casa seva i mentre no hi entra ningú, pren la fresca al carrer en una cadira de platja i va dient ui, fills meus, ui, fills meus, quines calors, pos què és això.
 
Vaig comprar-li mig melonet de moro i unes quantes tomates i vaig estar-me un moment olorant els préssecs. La senyora Finín em va enxampar agafant aire amb els ulls tancats com oloraria un pertorbat l’objecte del seu desig i em va preguntar: "Que no et decideixes?, són molt dolços estos préssecs". I llavors tot va passar pel meu cap molt ràpid, com quan de cop ho entens, com si algú hagués encès el llum. Que les no-decisions es mengen voraces el temps, que em preocupo massa i m'ocupo poc. I vaig obrir els ulls i li vaig contestar que els préssecs, a l'estiu, és com han de ser, ben dolços. Posi-me'n un parell. 
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El Museu de la Garrotxa mostra l'obra de l'escultor
01/01/1970
El Palau Robert mostra l'obra de l'alemany Wiedenhöfer
01/01/1970
La Maleta de Portbou i La Perla 29 programen unes jornades de teatre i filosofia
01/01/1970
La Fundació Catalunya La Pedrera és l'escenari d'una xerrada entre Jordi Savall i Nuccio Ordine
01/01/1970
L'activista diu que «el feminisme blanc i burgès és el més representat»
01/01/1970
Descobrim els films més especials de la realitzadora
01/01/1970
La Fúria Feminista llança una campanya per deixar enrere les relacions tòxiques
01/01/1970
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»