Foto: S. Santiago
Ho vaig saber en un hotel de Gal·les. Em vaig empetitir de cop, com si m’haguessin buidat. Tan lluny de la Rambla, on just passejava fa una setmana. I al mateix temps tan a prop, tan endins.
Encara des d’aquest racó de l’Atlàntic, el que em fa por és l’odi que es combat amb més odi. La gratuïtat amb què es posa tot i més al mateix sac. La falta d’ànima. Els sermons i les etiquetes carregades de prejudicis que es reparteixen a tort i a dret. M’esgarrifa veure com a tantes paraules –d’aquelles grans que fan de bon dir– se’ls perverteix el significat. Com es pot defensar el respecte difonent fotografies de víctimes? Com es pot reivindicar la humanitat mentre alcem murs entre nosaltres?
Però sabeu què? Per sobre d’això, he cregut en una esperança que no només parla, sinó que fa. Que ha sabut reaccionar i anar per feina. Se m’ha esborronat la pell veient les cues que es feien als hospitals per donar sang. Els qui repartien aigua i entrepans i companyia entre els cotxes aturats. Els qui oferien llits. Els qui al segon de saber-ho, t’enviaven missatges preguntant-te com estàs. Els qui amb contundència han plantat cara al primer indici de racisme. Els qui, confessant que tenen por o advertint que l’han perdut, hi han tornat per dir prou.
Aplaudeixo els qui prioritzen el tacte quan cal tenir cura del dolor. Els qui, davant del terror, aposten sí o sí per l’amor. És gràcies a vosaltres que a Saint Davids, quan em pregunten d’on soc, contesto amb el cor encongit però amb una mica més d’orgull: I’m from Barcelona.
1
0
