Que no sorgeixin els monstres

Foto: Young

No fa gaire, un conegut se’n fotia, de bona fe, dels barcelonins. “Aniríeu caminant a tot arreu”. Vaig somriure. No li podia treure ni una engruna de raó. Als que vivim a Barcelona ens agrada caminar la nostra ciutat i la recorrem, no és cap secret, amb una barreja contradictòria d’amor i crítica mordaç. Aquell “així com ets tal te vull, ciutat mala”, de Maragall.

Precisament, els sis-cents metres que separen l’inici de la Rambla del Pla de l’Ós són, segurament, els metres que he caminat sola més vegades, la postal turística i domèstica que cantava en Sisa podria ser jo, amb un suc acabat de comprar a la Boqueria, caminant Rambla amunt fins a Tallers o Bonsuccés, per comprar discos o llibres, per fer un vermut al Mendizábal, per visitar el meu millor amic. I aquí el primer dolor: veure les corredisses de por en un lloc que sempre he trepitjat amb amor, malgrat les multituds incòmodes i la sensació que els turistes ens havien envaït l’espai. La tristesa per la meva ciutat ferida.

El segon dolor, naturalment, va sobrevenir ràpidament: una pena profunda i viscuda abans, per la constatació, de nou, de les atrocitats que una persona és capaç de dur a terme envers una altra persona, tant me fa en nom de què o de qui. La banalització de la vida en la seva expressió màxima. No és una impotència nova ni lligada a aquesta massacre específica. Penso en els milers de morts innocents de París, de Niça, de Brussel·les o de Berlín, però també en els de Somàlia, Nigèria, Iraq, Síria o Egipte, malauradament més quotidians i injustament menys divulgats i sentits.

Com una nina russa, durant hores, afloren noves tristeses. La que té a veure amb aquesta colla de nens que decideixen renunciar a tot allò que els depara la vida i se n’enduen quinze per davant, en les seves famílies, que han d’assumir que són assassins i que són morts amb poques hores de diferència, en els seus amics, en els mestres, mediadors i educadors que no deuen parar de qüestionar-se en què han fallat. La que neix de l’esgarrifança amb els darrers minuts d’en Pau, al seu cotxe i amb l’aplaudiment davant la mort d’algú de vint-i-dos anys, per molt terrorista que sigui.

M’entristeix veure la cobertura d’alguns mitjans. La sabuda evidència que gran part de la premsa que tenim a la nostra disposició no està –ni de lluny– a l’altura. Penso en els companys de vocació impecable que segueixen fent la seva feina sota el paraigua de portades sensacionalistes. En aquells que publiquen les seves excel·lents columnes al costat d’altres que busquen promoure l’odi instrumentalitzant el dolor a la seva conveniència en un moment tan delicat. Hi penso molt, en ells.

Se’m trenca el cor quan veig les comunitats musulmanes demanant perdó per quelcom que no han fet. M’entristeix encara més comprovar com molta gent a les xarxes els exigeix que ho faci, errant l’objectiu de la reparació i oblidant que tots som víctimes del que ha passat. Em fa posar els pèls de punta aquesta xenofòbia amb pell de xai, el jo no sóc racista però, el discurs buit i ple de tòpics, la inconsciència i la manca de sentit crític que aflora sense topalls en situacions com aquesta, legitimades, a més, pel dolor comú.

M’entristeix que la majoria de vegades s’opti per una explicació simple davant una situació tan complexa, que ve de tan lluny i que té tantes ramificacions, causes i conseqüències. Que una barbaritat com aquesta no desfermi les ganes de gratar més endins i entendre què ha passat. Que el xoc aconsegueixi que mirem i responsabilitzem en la direcció equivocada. Que encara no haguem entès que l’única cosa que ens pot salvar de la barbàrie és l’esperit crític i que es demonitzi les poques persones que opten per esperonar-lo, malgrat l’intens dolor.

Suraran encara més tristeses diverses, aquests dies, de manera inevitable. Però també alguns bàlsams: el dolor compartit amb estranys, la solidaritat, les abraçades de ferida encara oberta, les ganes de tornar a trepitjar la Rambla per esborrar qualsevol engruna de terror que hi pugui quedar, les precioses cartes d’amor que alguns companys han publicat aquests dies, la resposta implacable a la manifestació d’ultradreta i el caliu que ha demostrat la meva ciutat mala, oberta i variada, turística i domèstica i amb una urgència commovedora per aixecar-se i somriure.

Davant de totes aquestes tristeses que afloren, cal una resistència lúcida, tendra i universal. Una mirada àmplia que no parcel·li els dolors en propis i aliens i la certesa que l’ésser humà és, encara capaç de les millors coses.

Que en el clarobscur no sorgeixen els monstres.