Basorèxia

Un fil de veu

Que la por s’acumula i fa bola en algun punt a prop del diafragma

| 13/09/2017 a les 09:15h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Francisca Galaz


Quan ma germana era petita, vull dir tan petita que tot just acabava d’aprendre a anar al lavabo tota sola, allà estàvem mon pare i jo per infondre-li la primera por frontal: ens vam inventar Lo Putxilero, un monstre que sortiria del lavabo i li mossegaria el cul mentre feia pipi si no ho feia molt ràpid. Pobreta, es va passar no sé quants anys pixant a tota velocitat fins que va ser prou intel·ligent per comprendre que a casa seva eren imbècils. Ara ja és major d’edat, per això ho explico, perquè ja no ens la poden prendre els dels serveis socials.
 
Jo la primera por que recordo és la foscor, i per això la mare em posava un llum menudet a l’endoll de l’habitació en forma de lluneta que somreia a l’hora d’anar a dormir. Després vaig veure sense voler una escena de Freddie Krueger i em vaig pensar que havia d’estar sota tots els llits i darrere de totes les portes i baix de totes les taules del món. Això va durar els primers anys de vida. I llavors ja van venir les pors felices: la por de fer alguna cosa malament i que em maldessin, la por de no agradar, la de no estar a l’altura, la del ridícul, la por de prendre decisions, la de no ser estimada, la del dolor. En dic pors felices perquè ara opino que no calia –no cal– tenir-les.
 
Fa gràcia –gràcia, ja m’entens– perquè sembla que la vida et vagi posant en fila cadascuna de les teves pors i t’hi vagi fent enfrontar, ben bé com si fossin pantalles d’un videojoc que estàs obligada a jugar. Em va fer por anar al dentista fins que em vaig partir dues dents. Vaig tenir por de les injeccions fins que em vaig haver de punxar de per vida, por d’un diagnòstic fins que me’l van confirmar.
 
Tot i així, la por és una emoció totalment irracional i he de dir que si jo, per exemple, hagués estat l’altre dia al lloc de la Carme Forcadell al Parlament havent-me d’escoltar dale, dale, que està flojita, els hi hauria donat el goig d’enfonsar-me. Perquè com més em criden, més se m’aprima la veu en un acte irraonable que em deu venir dels ancestres o ves a saber, fins que només me’n queda un fil al qual m’agafo com si m’hi anés la vida, ni que sigui per pensar les tres o quatre paraules justes i necessàries que intento pronunciar com l’acte més heroic del món, com si aquelles tres o quatre paraules fluixetes estiguessin salvant la humanitat sencera pel simple fet de ser dites, encara que només em salvin una mica a mi.
 
M’agraden les persones que escullen, amb cura, les paraules que no diuen, afirmava en aquest vers preciós Alda Merini i no hi puc estar més d’acord. Perquè si m’enamoro de la gent per les paraules que pronuncia o escriu, també per les que calla. Que hi ha paraules que fereixen i fins i tot destrueixen, això ho sabem. Però saps què? He après que no és més valent qui més crida o intimida, sinó qui s’agafa a aquest fil de veu per fer valer la dignitat, individual o col·lectiva.
 
Que l’elegància està en aquell fil de veu tremolós i fluix més que en el crit confiat i segur de qui brama. Que la por s’acumula i fa bola en algun punt a prop del diafragma fins que surt, tossuda i alçada, aferrada a un fil que ens llança el flotador. Que si la vida ens planta cara i ens desafia com desafien les mirades de menyspreu, ajuntem els fils de veu i trobem les paraules que ens dignifiquin. Que a paraules boniques, no ens guanya ningú.
 

COMENTARIS

Aquell monstre amagat
Limpirtant no és tenir por, l'important és vèncer.les, 12/09/2017 a les 10:16
+5
-0
Fantàstica descripció amb la que no puc estar més d'acord

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
Pablo & the Appleheads presenta el seu nou disc a la sala Luz de Gas
01/01/1970
L'edifici de Gaudí celebra la festa major barcelonina amb un espectacle
01/01/1970
L'Antiga Fàbrica Estrella Damm obre les portes a la festa major de Barcelona
01/01/1970
Sala Muntaner acull «Blank», una obra sense cap director i cap assaig previ
01/01/1970
Descobrim els films més especials del cantautor del Guinardó
01/01/1970
Descobrim els films més especials de l'escriptora
01/01/1970
Un curtmetratge sobre la importància de tenir i trobar el teu lloc al món
01/01/1970
L'obra «Un tret al cap» de Pau Miró aborda l'ètica professional i els conflictes íntims