Walter Astrada: «Ens agrada més explicar batalletes que viure-les»

L’1 de maig del 2015 va deixar les claus del pis on vivia de lloguer a Barcelona. Walter Astrada (Buenos Aires) havia rebut tres vegades un dels premis més reconeguts del món: el World Press Photo. Volia viatjar. Poder estar temps a cada país. Sense pressions ni presses ni regles. Per fer-ho amb més llibertat, va treure’s el carnet de moto, se’n va comprar una i va començar l’aventura. Converso amb ell mentre està en una habitació de Melbourne (Austràlia).

Foto: Walter Astrada

Ho vas deixar tot enrere.

Però depèn de què entens per deixar enrere. Sempre he viscut en països diferents i he dut dues maletes. Si et refereixes als mobles i a deixar de pagar el pis, no crec que això vulgui dir gaire. Si deixar-ho tot vol dir els amics o la família, fa 20 anys que no visc a l’Argentina. I sí que vaig deixar amics a Barcelona, però també n’he deixat a altres llocs. Aquest tot és molt relatiu.

Estem massa enganxats a les coses?

Encara hi ha qui em pregunta: “Què en vas fer, dels mobles?” Uns els vaig regalar, uns altres els vaig vendre, i d’altres els vaig deixar a la casa que havia llogat. Només són coses. Si mai visc en un altre pis, ja aconseguiré nous mobles. El gran problema que tenim com a societat és que donem massa valor a les coses materials.

Què és el que és important?

Les coses materials segur que no.

Necessitem saber que hi ha persones que hi són.

La família sempre hi serà i els amics de debò, també. En molts casos hi ha amics que viuen a la mateixa ciutat i es veuen un cop l’any. O d’altres que mentre estan prenent un cafè, estan parlant pel xat del Facebook amb altra gent. Busquem moltes excuses per no fer el que volem fer.

Són pors.

Abans de sortir de Barcelona, al moment precís en què tancava la porta al pis on vivia de lloguer i deixava les claus, van aparèixer aquells “i si…”. La vida n’és plena, i en molts casos ens impedeixen fer el que voldríem fer. Són pors sense fonament. Perquè ningú t’assegura que les coses funcionaran tal com ho tens muntat al teu cap. Imaginem una cosa i acaba sent d’una altra manera.

El futur no el controlaràs ni a Barcelona ni a Argentina ni a la Xina.

Totalment. La gent vol aventures controlades. Les aventures en què passa alguna cosa que no teníem previst ja són un problema. Però si està tot controlat, no és cap aventura.

De controlar, controlem poca cosa.

No controles quan moriràs. L’únic avantatge que tenim respecte als altres animals és que sabem que morirem. Si saps que moriràs, intenta fer coses que vulguis fer, perquè el temps és finit. Massa sovint vivim com si el nostre temps no s’acabés mai. “Faré això quan em jubili o quan els meus fills vagin a la universitat”. Però ningú t’assegura que arribaràs a aquella edat. També pot ser que et passis la vida treballant i que quan et jubilis i tinguis diners per viatjar, una malaltia greu t’ho impedeixi.

Ens és més fàcil parlar de felicitat en futur.

He perdut amics molt més joves que jo. No és que tinguem una quantitat d’anys assegurada i puguem planificar la vida al nostre gust. Ja que no sabem quant de temps viurem, més val començar a fer les coses quan les vulguem fer. I pel que fa a la por a la por, em dic: “Si mai em passa el que em temo, amb els elements que tindré a la vora buscaré la solució”. No puc pensar en la solució d’un problema que encara no ha arribat.

És absurd, però ho faig cada dia.

Sí, és molt freqüent.

Viatjant pel món sol i amb moto, de quines pors t’has alliberat?

Segueixo tenint les mateixes pors que tothom. Hem de tenir pors perquè gràcies a elles som conscients que estem vius. El que no hem de tenir és pànic, perquè et bloqueja. Em fa por tenir un accident de moto, quedar-me sense diners, que em passi alguna cosa greu. Però això també em podria passar a Barcelona mirant la tele.

Has viscut situacions límit?

L’única situació límit és que et moris o que tinguis una malaltia molt greu. El que m’he adonat viatjant és que ens eduquen en la por. Ens intenten mostrar que el món és un lloc perillós on la gent et voldrà fer mal. Per tant, desconfia-hi. Hi ha més gent bona que dolenta, perquè si fos al revés, les persones ja no existiríem, ens hauríem eliminat. El que passa és que la gent dolenta fa massa soroll. Però quan tens algun problema, és increïble veure com sempre, fins ara, ha aparegut algú que no esperava i m’ha ajudat.

Ens toca confiar més en els altres?

Les persones són bones, però si viuen en determinats ambients, actuen malament. El que són perillosos no són les persones, sinó els grups.

Et deus haver trobat de tot.

Quan estava creuant Mongòlia, si per la carretera passava a prop de les cases, els nens sortien de dins corrent per saludar-me. Quan vaig arribar a la capital, hi havia un nen mirant-me per una finestra d’un autobús, el vaig saludar i es va quedar estranyat. A les grans ciutats aquest tipus de contacte es perd.

Hi ha una tendència més individualista?

Van més esgotats, sí. Tenim la idea que el món és molt perillós, però no és així.

Com el definiries?

La gent sempre necessita definicions de tot, tot ha d’estar etiquetat. El primer que et pregunten és d’on ets, com si això et definís. Si ets de Rússia i aquella persona coneix una persona d’allà, automàticament farà una associació de com ets tu. Perdó? Una cosa no té res a veure amb l’altra.

L’exercici seria matisar.

Les generalitzacions són molt dolentes. No pot ser que si em dius que ets de tal lloc, et posi en la casella dels que sé que són d’allà. Per això tenim tants problemes de racisme.

Com t’espaviles amb els diners?

Tenia estalvis, vaig venent fotos del viatge –que es poden trobar al web–, i també faig tallers de fotografia als llocs on vaig.

Com és el teu dia a dia?

Normalment, la gent s’aixeca, va en moto a treballar i torna a casa. Jo m’aixeco i vaig en moto a un altre lloc i em quedo a dormir al nou lloc. A vegades, arribo tan cansat que menjo i vaig a dormir. I altres vegades vaig a fer fotos. D’altres estic fent un taller i si el lloc on estic m’agrada, m’hi quedo més dies. I així vaig a visitar els llocs que trobo interessants.

Convius amb l’imprevisible.

Moltes vegades no planejo ni on vaig a dormir. Per exemple, demà faig una xerrada a una universitat i el cap de setmana faig un taller. Per tant, aquí sí que ho tinc una mica controlat. Però a la gran part del viatge ha estat improvisar. Si m’agradava un lloc, m’hi quedava, i si no, me n’anava.

També aprens a estar sol.

Per fer un viatge com aquest t’has de portar bé amb tu mateix, perquè si no, estàs fotut. Has de conviure amb el teu cap, que normalment no és el teu millor amic. Normalment és qui et diu: ara la moto se t’espatllarà, cauràs, se’t creuarà un cangur. En molts casos és més difícil conviure amb tu mateix que amb els altres. Perquè en societat tapes una mica més les pors. Però quan estàs sol, surten. El que he après és que la vida és força curta. Gastar-la amb gent que no et cau bé, és una forma de perdre’l.

Diuen que el camí és primer cap a dins, i després cap a enfora.

Si parlem de relacions, hi ha gent que està amb parella perquè no vol estar sol. I veus persones que potser estarien millor separades, però per por a la solitud et quedes amb algú que potser no et fa millor. Per ser feliç amb algú, has d’estar a gust amb tu. I no només amb les persones, també amb els llocs. Perquè et podrien dir: “Oh, vius a Nova York. És fantàstic!” I estàs allà, però amargat.

Molta gent diria que la felicitat és el que estàs fent tu: viatjar pel món al teu aire.

I jo podria dir que el que faig és avorrit, perquè faig centenars de quilòmetres per la carretera. El que passa és que projectem molt i idealitzem les situacions dels altres. Veiem la part bonica, però no l’esforç, el patiment que hi ha al darrere. La felicitat és fer el que un vol, amb el matís de no afectar algú altre de forma negativa. La pregunta és: què vols fer tu? Perquè hi ha qui diria que li encantaria viatjar en moto. De debò? Realment vols estar assegut en una moto durant quilòmetres i quilòmetres per anar d’un lloc a l’altre? O el que vols és poder explicar que has tingut aquesta experiència?

Moltes vegades és aquest l’objectiu.

Ens agrada més explicar batalletes que viure-les. Perquè viure-les moltes vegades no és agradable. I és el que dèiem: aventura sense problemes no és aventura.

Igual que a la vida: sense problemes o dolor no és vida.

Ens eduquen fent-nos creure que res costa. Que les coses no requereixen cap esforç. És allò de: “Vull ser fotògraf. Em compro una càmera i ja ho soc”. Caldria que ens preguntéssim què és allò que volem. I moltes vegades no tenim ni el temps per fer-nos la pregunta ni l’espai per respondre-la.

Al final és fer-te responsable de la teva vida?

Si prens una decisió, has d’assumir-ne les conseqüències. I això és el que no fem. Prenem una decisió, surt alguna cosa malament: busquem-ne el culpable o abandonem.

De què fuges i on voldries arribar?

No crec que fugi d’enlloc. On vull arribar tampoc ho sé. Una de les raons per les quals aquest projecte fotogràfic es diu The Journey és perquè no inclou un destí. Al principi havia buscat un títol de l’estil Fent la volta al món, però això implicava que l’havia de fer. La idea és tornar algun dia a Barcelona, però això mai se sap. Anomenant-lo El viatge no vol dir que hagi de sortir del punt A i arribar al B, sinó que és el recorregut entre el punt A i B. O, millor dit: és el recorregut a partir del punt A. Per tant, no fujo d’enlloc, sinó que cada dia em vaig trobar un punt B diferent.

1. Croàcia.