Margarideta, lleva’t de matí

I ves què havia de fer jo, si avui l’estirat del Velázquez ha volgut retratar-nos? Bé, de fet, ha demanat de pintar-me a mi, però jo he fet una rebequeria i m’he negat a vestir-me fins que no es comprometés a immortalitzar les meves amigues en el seu nou quadre. La pobra Marcela m’ha mirat amb estupor, amb aquella cara que fa quan no li faig cas, i al final el pare ha dit que fessin segons la meva voluntat. I com que és el rei, tots l’han obeït.

Així que ara em teniu aquí plantada, amb aquest vestit que em fa semblar un bòtil i els cabells que em pessigollegen la cara. M’han dit que no em mogui i, com puc, suporto aquesta pudor de gos. Sort de l’Agustina, sempre tan sol·lícita, que m’ha anat a buscar unes terres aromàtiques, mentre la Isabel mirava de distreure’m amb una de les seves històries inventades, però de seguida hem hagut de callar totes perquè Velázquez, amb el seu posat repel·lent, ens ha dit que ens estiguéssim quietones, com si fóssim mortes. Ja et daran! Amb qui es pensa que parla, aquest home? Ni que fos el Rubens! Quan li ho digui al pare, agafarà una emprenyada que ja veurà aquest tacapinzells perquè li diuen Felip el Gran.

Per calmar-me, la Mari Bárbola m’ha dit que, si no m’estava quieta, sortiria lletja. Jo li he respost, reconec que amb malícia, que si volia sortir guapa, no parés de moure’s. Sé que no m’ho tindrà en compte perquè sóc una infanta i m’ha de riure les gràcies. Així van les coses a l’Alcázar i, a qui no li agradi, que marxi per aquestes escaletes que tenim al darrere. Eh, Velázquez? A veure si te n’adones, o és que et penses que per ser artista passaràs a la Història per sobre meu, la Infanta Margarita?



* Las Meninas de Velázquez és al Museu del Prado, de Madrid.