Els Rollings segons un Rolling

“La música és el que faig, però l’art és el que em salva”. Ho confessa Ronnie Wood (1947, Hillindong, Anglaterra) mentre presenta el seu llibre Roonie Wood: Artist (editorial Thames & Hudson Ltd) en un lloc que per a ell és molt especial, el Museu Picasso: “Picasso hauria rigut si hagués vist algú que es dedica al rock’n’roll al seu museu”.

Els seus germans grans estudiaven art i Ronnie, que reconeix que volia assemblar-s’hi, va començar a pintar. “Des que tinc records que m’expresso amb un llapis i un pinzell. El nen que estudiava a l’escola i necessitava dibuixar encara viu dins meu”. Aquell infant ara té 70 anys i ho admet: “La pintura és cicatritzant per a mi. Em neteja l’ànima. És molt espiritual. Quan toco els timbals, l’harmònica o la guitarra no tinc la mateixa sensació. Cada material que utilitzo per pintar és una forma d’alliberar-me”.

Els quadres que trobem entre pàgines són el diari de la seva vida. Moments efímers i carregats de força o de complicitat: des de retrats a Bob Dylan fins a la seva dona, des de paisatges d’Irlanda fins a les vistes que té des del seu pis de Barcelona. Un mirall íntim on s’entreveu el guitarra juganer que omple escenaris: “Al principi el grup no volia apreciar el meu art i em deien que em dediqués a tocar la guitarra, però ara ja han claudicat!”. De fet, Keith Richards li ha escrit l’epíleg. L’autor del pròleg ha estat el director del Museu Picasso, Emmanuel Guigon, que assegura que “els Stones, com Picasso, són inventors”.

Passegem (mentre cantem) entre algunes obres de qui s’autodefineix com “el pintor que toca la guitarra”. I que, d’alguna manera, fa quadres amb un ritme, amb una veu, amb un missatge, com qui fa cançons.