Foto: Joaquín Macedo
Al seu petit jardí, la meva àvia Maria sempre hi tenia clavells. A mi m’agradaven aquelles flors menudes que quan les acaronava em feien pessigolles a la palma de la mà. La seva corol·la cabia a les meves mans petites. Aquelles flors senzilles il·luminaven el verd de les plantes, esquitxaven de colors, com en un quadre impressionista, l’ocre de la paret. Aquells clavells de l’àvia brillaven en el meu cor anhelant de bellesa.
La meva mare guardava monedes de deu cèntims en un pot. Quan havia aplegat la pesseta o pesseta i mitja que valia mitja dotzena de clavells anava a la floristeria i en comprava un pom. Clavells vermells, o de color de rosa, lluïen gairebé una setmana en un gerro de vidre a la taula del menjador de casa. A mi m’agradava veure el perfil d’aquelles flors de tija alta que es retallaven al mirall. Era com si hi hagués dos gerros que es miressin l’un a l’altre en la penombra càlida de l’estança. Diàleg entre clavells. Així m’imaginava l’amor de parella.
Una vegada, de les poques vegades que m’he disfressat en un dia de Carnaval, com que anava curta de diners em vaig fer jo mateixa el vestit que vaig portar per anar a la festa d’estudiants. En una botiga als voltants del mercat del Ninot em vaig comprar un tros de seda artificial gris perla. Amb aquest retall de roba em vaig cosir un vestit llis fins a mitja cama que dibuixava la línia del cos amb les costures. Què hi posaré, per adornar-lo, vaig pensar. Ja està: hi posaré un clavell. A l’altura del cor vaig brodar un clavell amb fils de color vermell i rosa. Tothom va dir: que bonic! I jo vaig sentir com aquell clavell bategava.
Aquest diumenge dia 1 d’octubre és un dia important a la meva vida, i a la vida de tants en aquest país. Aniré a dipositar el meu vot amb un clavell, aquest clavell que tanta gent duu a les mans i que ja s’ha convertit en un símbol d’alegria i de confiança en el futur enfront de la barbàrie. I ja sé que passarà: m’agafarà aquella dolça esgarrifança de les coses eternes que mai no s’obliden.
