—No em toquis a negres, bonica, toca’m a negra amb punt, corxera, negra amb punt, corxera… i així ves fent.
—Enteses.
—I no em toquis sempre forte, toca’m mezzo forte, piano, fortissimo, mezzo piano, forte, pianissimo, sí?
—D’acord, reina.
—Ai quin índex, per favor, quin dit tan treballat… Però no em toquis com un adagio, toca’m andante, vivace, allegro assai …i larguíiiiisimo, hm, i ara andantino. I ara… ara fes un ritenuto, i ara affrettando, i sisplau più mosso più mosso più mosso!
—I si et faig un ad libitum?
—No, a piacere.
—Teu o meu?
—Meu, dona, meu.
—I què tal senza tempo, estimada?
—Ai, doncs com vulguis, va, doncs de tempo com vulguis, però fes-me això de la negra amb punt.
—Okey.
—Això, hmmm, sí. Corxera, negra amb punt, corxera, negra amb punt… Più mosso!
—Però on vols l’accent?
—Una nòvia guitarrista, oh, déu meu! Compàs binari, compàs binari!
—Ja ho intento.
—Sí, sí, sí! Forte, fortissimo!!!
—
—Hmmm… i ara…
—Saps quin és el so que sempre he trobat més… expressiu?
—Mm? Què?
—El silenci.
—Què?
—Res.
—Què?
—Que callis, amor.
—Ai, sí. Ja callo.
