Il·lustració: Marta Bellvehí
Que de la llavor, que has cuidat i regat, en naixeria vida.
Ho havies oblidat.
Que els pulmons es podien omplir de pau. Que el pes immens de l’angoixa (que t’encongia la mirada i les espatlles i el llit) podria desaparèixer. Que la tempesta t’atrotinaria l’esperança, sí, però no del tot. I petita trauria el cap. Ei, et vinc a buscar.
Ho havies oblidat.
Que el perdó guanya el rancor. Que tots estem fets de batalles i misèries. Però escolta, digue-m’ho clar: malgrat tot, a vegades també guanyem. Que la vida no és només anar, també és aquest tornar: a riure, a veure’t, a tenir-te.
Que l’amor és com un arbre que només vol créixer. Amb tanta força que s’obre pas entre el dolor. Com un miracle que s’expandeix per dins i per fora. Per ser, quan ho necessitis, branca, fulla o flor.
3
2
