Michael Kimmel, nascut el 1951 a Brooklyn, és un sociòleg especialitzat en estudis de gènere. Ha fundat la revista Men and masculinities. És el portaveu de NOMAS, l’Organització Nacional d’Homes Contra el Sexisme, i el 2013 va fundar el Centre d’Estudis d’Homes i Masculinitats a la universitat Stony Brook. El maig del 2015 va fer aquesta conferència al cicle TEDWoman, de la qual en recollim 14 fragments.
1. Estic aquí parlant com un home blanc de classe mitjana. Però no ho he sigut sempre. Tot va començar fa trenta anys quan feia un postgrau. Era una conversa entre dues dones. Una era blanca i l’altra, negra. I la dona blanca va dir: “Totes les dones patim la mateixa opressió. Totes estem sotmeses al patriarcat i per això tenim una mena de solidaritat o germanor entre nosaltres”. I la dona negra va respondre: “No n’estic tan segura. Deixa’m fer-te una pregunta: quan et lleves al matí i et mires al mirall, què veus?” La dona blanca va dir: “Hi veig una dona”. Ella va respondre: “Veus, aquest és el problema. Perquè quan jo em llevo i em miro al mirall veig una dona negra. Per mi la raça és visible, però per tu és invisible. Tu no la veus.”
2. Quan em llevo al matí i em miro al mirall, hi veig un ésser humà. Soc el prototip de persona normal. Soc un home blanc de classe mitjana. Ni gènere, ni raça, ni classe. Podríem generalitzar-ho dient que soc universal. M’agrada pensar que aquell va ser el moment en què em vaig convertir en un home blanc de classe mitjana. La raça, la classe i el gènere ja no eren sobre l’altra gent, sinó sobre mi. Havia de començar a pensar-hi, havia sigut un privilegi haver-ho pogut mantenir invisible durant tant de temps.
3. Així és com funcionen els privilegis. Els privilegis són invisibles per als qui els tenen. És un luxe per a les persones blanques que esteu assegudes en aquesta sala no haver de pensar en la raça cada segon de les vostres vides.
4. A la universitat on treballo tinc una col·lega amb qui ensenyem el curs de sociologia i gènere en semestres alternatius. Vaig entrar a la seva classe per fer-hi una conferència amb 300 alumnes. Un alumne em va veure i va dir: “Oh, finalment una mirada objectiva”. Durant tot aquell semestre, quan la meva col·lega obria la boca, el que els alumnes veien era una dona.
5. Si ella els deia “Hi ha una desigualtat estructural basada en el gènere als Estats Units”, pensaven: “És clar que dius això, ets una dona, ets imparcial”. Però si ho deia jo, pensaven: “Uau, que interessant! Això entrarà a l’examen? Com s’escriu estructural?”
6. Fer que els homes vegin el gènere és el primer pas perquè en defensin la igualtat. Quan escolten “igualtat de gènere” per primer cop molts homes diuen: “Està bé, és just, està justificat, aquest és l’imperatiu ètic”. Però no tots. A alguns se’ls encén la bombeta i diuen: “Oh, déu meu, és clar. Sí, igualtat de gènere”. I immediatament comencen a parlar de la teva opressió d’una manera sexista i pedant. Veuen la igualtat de gènere com una cosa semblant a la cavalleria, com si diguessin: “Moltes gràcies, senyores, per fer-nos-ho veure. Ja ens en fem càrrec nosaltres, ara”.
7. Hi ha un altre grup, però, que es resisteix a la igualtat de gènere. Que veu la igualtat de gènere com quelcom que és perjudicial per als homes. Una vegada estava en un debat a la televisió amb quatre homes blancs enfadats que creien que ells, homes blancs d’Amèrica, eren víctimes de discriminació positiva a la feina. Tots parlaven sobre com de preparats estaven per a les feines, però tot i això no les aconseguien. I els cabrejava. Us ho explico perquè el títol del programa era Una dona negra m’ha robat la meva feina. Quan em va tocar a mi vaig dir: “Tinc només una pregunta per a vosaltres, i és sobre el títol del programa. De fet, és sobre una paraula del títol. Vull saber més sobre la paraula “meva”. Per què pensàveu que era vostra? Per què el programa no es diu Una dona negra va aconseguir la feina? O Una dona negra va aconseguir una feina? Sense afrontar aquest sentit de propietat dels homes mai no entendrem per què molts altres es resisteixen a la igualtat.
8. Mireu, pensem que estem en les mateixes condicions, i qualsevol llei que les alteri una mica ens fa pensar que “se’ns ha girat en contra. Ara patim discriminació positiva”. Deixeu-me ser molt clar: els homes blancs d’Europa i dels Estats Units són els beneficiaris del programa d’acció afirmativa més important de la història mundial: la història mundial.
9. La igualtat de gènere és bona per als homes. És bona per al tipus de vida que volem viure, perquè els homes joves, especialment, han canviat enormement, i volen tenir vides amb relacions boníssimes amb els seus fills. Esperen que les seves parelles, les dones, treballin fora de casa i estiguin tan compromeses amb les seves carreres com ho estan ells.
10. Quan era més jove hi havia una endevinalla que deia: “Un home i el seu fill condueixen per l’autopista i tenen un terrible accident. El pare mor, i s’emporten el fill a la sala d’urgències de l’hospital. Quan l’estan portant, el metge veu el noi i diu: «No el puc curar, és el meu fill»”. Com és possible? No ho podíem entendre! Vaig decidir fer un experiment amb el meu fill de setze anys. Ell era a casa amb uns amics seus veient un partit a la televisió. Els vaig dir l’endevinalla per veure el nivell de canvi. Els nois de setze anys van mirar-me i van dir: “És la seva mare”. Excepte el meu fill que va dir: “O potser té dos pares”. Aquest és un indicador de com han canviat les coses.
11. Com més igualitàries siguin les nostres relacions, més feliços serem. Les dades de psicòlegs i sociòlegs són força persuasives. Crec que tenim els números, les dades, per demostrar als homes que la igualtat de gènere no és un joc de suma zero, sinó un win-win. Quan els homes comencen el procés de comprometre’s amb l’equilibri laboral i familiar, sovint tenim dues frases que fem servir per descriure el que fem: “Ens posem a treballar i ajudem”. Jo proposo una cosa una mica més radical, una paraula: compartir.
12. Quan els homes comparteixen les tasques domèstiques i la cura dels fills, els seus fills rendeixen millor a l’escola. Tenen taxes més baixes d’absentisme i majors taxes d’assoliment. Són menys propensos a ser diagnosticats d’TDAH, a veure un psiquiatre infantil i és menys probable que s’hagin de medicar.
13. Quan els homes comparteixen les tasques domèstiques i la cura dels fills, les seves dones són més felices. No només això, les dones estan més sanes. Tenen menys probabilitats de necessitar un terapeuta, de ser diagnosticades amb depressió, d’haver de prendre medicació i més probabilitats d’anar al gimnàs, d’informar nivells més elevats de satisfacció matrimonial.
14. Per tant, el que hem descobert és important: la igualtat de gènere és d’interès per als països, les empreses, els homes i els seus fills i les seves parelles. No és un guanyar-perdre. És un win-win per a tothom. I el que també sabem és que no podem potenciar realment les dones i les noies, tret que entenguem els nois i els homes. Ho sabem. Per viure els homes necessiten tot allò que les dones ja han identificat que és bo per a la vida.
