Foto: Nicu Buculei
Sempre m’ha costat conviure amb la incertesa, no n’he sabut mai. M’he passat la vida obrint-me camí a cops de matxet cap a la seguretat, tallant amb deliri les branques espesses que apareixien davant meu i m’ocultaven les respostes, tot esperant trobar-hi al darrere el clar de pau definitiu on instal·lar-me i, per fi, reposar. Així d’il·lús he estat sempre i em fa tot l’efecte que encara en soc.
La vida, o el destí, o Déu, o tots tres (o cap d’ells), han anat jugant amb mi com han volgut. Primer, fent sorgir davant meu branques cada cop més esponeroses, i així, almenys durant una estona (uns minuts, uns dies, uns anys), mentre miro d’esberlar-les a matxetades cada cop més febrils, la incertesa desapareix convertida en una tasca vital. I després, acabada la desforestació, m’han regalat el miratge d’una clariana idíl·lica, tan anhelada com impossible, tan bonica com falsa, i així, almenys durant una estona (uns minuts, uns dies, uns anys), puc descansar i dormir tranquil enmig d’aquella plàcida mentida. Fins que em desperto envoltat de branques per tot arreu.
M’ha costat molt d’acceptar (a més d’il·lús, sóc un ingenu, que és una combinació nefasta) que les branques no s’acabarien mai, que més valia que m’hi anés acostumant i que m’aferrés bé el salacot, que com a mínim sempre podria escollir quines esberlar primer, i que havia de deixar de preguntar-me d’una puta vegada si les clarianes eren o no reals i aprofitar-les per aplegar forces. Em sembla que ja me n’estava començant a sortir (a més d’il·lús i ingenu, també soc lent, que ja és es colmo) quan la vida (o el destí, o…), en un gir de guió digne de Nolan, m’ha obsequiat amb una sobredosi d’incertesa, un allau colossal de branques que amenaça amb sepultar-me sense miraments fins ves a saber quan (o fins que aprovin la DI, que vindria a ser el mateix).
I aquí sota em teniu, escrivint això a les palpentes entre el fullam, mentre entro a Wallapop per posar a la venda el matxet i mirar si hi ha serres elèctriques a bon preu, tot esperant que em passi com a l’Obèlix que, després de caure dins la marmita de poció màgica, va quedar immune per sempre més. Mentrestant, el reproductor musical aleatori (o el destí, o…), sempre disposat a donar un cop de mà, em regala Futur incert de Sanjosex.
