Els mapes se’l descuiden

Foto: Neil Tackaberry

Hi ha un lloc al món en què res del que passa al món importa gaire. És un lloc on viure vol dir anar empenyent d’esma ara un dia ara un altre. Un lloc impermeable al soroll de fora, als crits del carrer, a les notícies del mòbil. A la vida que viu.

No et recomano que hi vagis, tampoc sabria com guiar-t’hi, els mapes se’l descuiden. T’hi trobes quan t’hi trobes, de sobte hi ets i au. És un lloc sense nom, una dimensió ignorada pels que no hi han hagut de circular, encara. Potser fan veure que no la veuen, no fos cas que hi anessin a petar per haver-la detectat. Podria produir-se aquell efecte estrany pel qual avui descobreixes un concepte nou i demà ja és com de la família, de tants cops com se t’ha plantat al davant.

Aquest lloc inhòspit que no es diu i no es veu, que passa desapercebut als ulls de la gent normal, de la gent que riu i plora i canta i dorm, és tan fosc i tan dens que no sembla pas, des de dins, que puguis arribar a trobar-ne la sortida.

Ens hi ha abocat l’amor, en aquest paratge ombrívol on no us recomanaria anar, tampoc sabria com guiar-vos-hi, els mapes se’l descuiden. Aquí és gran –immensa– la temptació de deixar d’estimar, ja us ho fareu, a mi no m’engalipeu més. Però també pressentim que sense amor ens hi quedarem fins al mai, en aquest lloc de merda on sempre –sempre– fa fred.