Què volen aquesta gent?

“Fa cinquanta anys que vaig cantar per primera vegada aquesta cançó. El Lluís Serrahima i jo la vàrem escriure per denunciar la mort d’un estudiant en mans de la policia franquista. Avui, després de tants anys, l’hem de tornar a cantar per denunciar l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez”. Ho ha dit Maria del Mar Bonet, amb la guitarra entre les mans, a la manifestació per la llibertat dels presidents d’Òmnium i de l’ANC. Abans de tocar-la, ho ha dit ben clar: “El que volen és empresonar l’esperança i no ho aconseguiran. Ens en sortirem, segur que sí”.

De matinada han trucat,
són al replà de l’escala,
la mare quan surt a obrir
porta la bata posada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

“El seu fill, que no és aquí?”,
“N’és adormit a la cambra,
què li volen, al meu fill?”
El fill mig es desvetllava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

La mare ben poc en sap
de totes les esperances
del seu fill estudiant,
que ben compromès n’estava.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Dies fa que parla poc
i cada nit s’agitava.
Li venia un tremolor
tement un truc a trenc d’alba.

Encara no ben despert,
ja sent viva la trucada
i es llança pel finestral
a l’asfalt d’una volada.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

Els que truquen resten muts,
menys un d’ells –potser el que mana–
que s’inclina al finestral,
darrere xiscla la mare.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?

De matinada han trucat,
–la llei una hora assenyala–
ara l’estudiant és mort,
n’és mort d’un truc a trenc d’alba.
Què volen aquesta gent
que truquen de matinada?