Foto: De l’espectacle «Conseqüències». Fundació Catalunya La Pedrera
Estem fent una rotllana en un dels patis de la Pedrera quan, de sobte, tothom queda mut. Un noi està al mig del cercle. Ens pregunta si podem sentir el terra. Ell s’acota i hi apropa l’orella. Diverses persones fan el mateix. Però no.
Avui la companyia de ball Moveo fa dos espectacles a l’edifici gaudinià: ¿Dónde estoy cuando soy dos? i el que ara estem gaudint, Conseqüències. Sense avisos per començar i amb una implicació tan directa del públic, els espectadors ens sentim del tot despullats. Auxili: l’actor està incomodant un dels valents que ha sortit a comprovar si sentia el terra. Al ritme de diferents sons i melodies, comencen un diàleg físic que expressa més que qualsevol conversa oral. També és actor i potser tots els que han sortit abans i s’han acotat també ho eren. La realitat i la ficció es difuminen.
La coreografia entre dos joves omple el pati de l’edifici modernista. Entre anades i vingudes, els dos cossos són un mirall de com som nosaltres i de com ens relacionem. Atracció: de la fluïdesa es pot passar a la brusquedat, o del rebuig a la dependència. Quan l’harmonia és perfecta, alguna cosa pot canviar i la relació es torna incòmoda. S’hi suma una noia i la dansa segueix però emprèn un nou camí. Cada incorporació i cada petita suma de moviment té sempre això, conseqüències.
D’una manera física, cinc actors obren el llum secret de les relacions de grup. Ens revelen allò que no es veu però que passa i, sobretot, se sent. Conviden espectadors a escoltar el terra. La rotllana s’emplena de persones estirades. Una dona, així que pot, fuig a quatre grapes. Els altres sí que intenten sentir-lo. Les mirades estan atrapades com imants al ball de dins la rotllana. La música sona fort i, després de veure l’espectacle, ho tenim molt clar. Ara sí, el sentim.
¿Dónde estoy cuando soy dos?
Foto: Fundació Catalunya La Pedrera
Amb les sensacions de Conseqüències encara al cos, canviem d’espai per veure la segona performance de la companyia Moveo. L’actriu principal mou el cos al ritme de la música en directe d’una pianista. El piano marca el ritme de la seva vida. La protagonista és un titella que no s’atura.
Les de la nena. Les d’anar al despatx. Les d’anar per casa. Les sabates són clau a l’escenografia. Retraten els rols que amaguem les dones, malgrat ser una única persona. L’humor i la passió dels moviments escanegen la bogeria tan immensa que pot arribar a ser la quotidianitat. La coreògrafa segueix el ritme del piano, que vindria a ser el de la casa, la feina, els fills i, així, sense parar. La llista de tasques no té final. Descobrim que té casa, té fills, té company, té feina però si li demanen què fa ella diu: “Jo, res”. L’actuació té moments tan atabalats o divertits com la voràgine del dia a dia.
Penso en les moltes dones que s’identificarien en la performance fins al moll de l’ós però que no hi són entre el públic perquè com la ballarina han de rentar, cuinar, comprar, preparar, començar… La ironia i el temps, com a la vida, sempre estan presents.
A ¿Dónde estoy cuando soy dos? intueixo que l’actriu principal s’està autoretratant. Es desprèn massa veritat com per fer pur teatre. Però no la veig a ella perquè soc jo. Ets tu. Totes les dones ens convertim, com a mínim, en dues.
Els espectacles formen part del consolidat cicle “Dansa Ara” de La Fundació Catalunya La Pedrera, que se celebra cada dijous a les 20 h durant cinc setmanes. L’objectiu d’aquest programa és que La Pedrera esdevingui un aparador per a artistes emergents, alhora que contribueixi a la divulgació de la creació contemporània. El cicle compta amb l’assessorament artístic de Fira Tàrrega i la col·laboració de Graner. La propera actuació és “Al lloc, inespecífic”, de Cesc Gelabert, el dijous 16 de novembre a les 20 h.
