Les penombres

Foto: Teatre Tantarantana

Crear un ambient concret que avanci com ho fa una història és difícil. L’espai, els vestits, els silencis, la roba estesa, la respiració, la llum, les corredisses.

Anna, l’obra que té lloc a les golfes del teatre Tantarantana fins al 5 de novembre, és un joc, un estira-i-arronsa. Què hi amaguem a les golfes? L’Anna, una nena que viu en una casa de la costa als anys cinquanta, s’hi està tancada. Tot d’una, però, convida a jugar la noia del mirall. I en un joc corres, plores, rius, t’enfades, i a vegades no entens res: on ets? Qui para, ara? Tu o jo? Si picaves tu per què pico jo, ara?

Les actrius Ann Perelló i Lucía Torres es busquen, es troben i es perden en un espai menut però amb mil i una llums i ombres que fan d’amagatall. A trompicons, les actrius van traient la pols d’una història fràgil, delicada i retallada: cadascuna l’explica amb les seves paraules, les seves angoixes i les seves pors.

Hi ha punts de trobada entre les dues, però l’obra sembla una dansa en què cadascuna balla al seu propi ritme mentre intenta compassar-se al de l’altra. Les veritats són relatives, n’aprenem, i depenen de la llum que hi aboquis. La majoria de vegades només som en la penombra, i per això cal parar atenció per anar copsant els trossets de veritat que es van deixant anar amb compta-gotes.

Subtils i mil·limètriques, s’espien mentre alhora fan de mirall l’una de l’altra. De vegades innocents, de vegades decisives. L’obra parla de la veritat, el dol, l’espera, la por irracional, i ho fa amb el diàleg, amb els gestos, amb els llums.

Anna és una obra delicada i menuda que et fa viatjar a una nit de Sant Joan dels anys cinquanta. T’eriça la pell i et fa dubtar.