Tast editorial

La coherència de Pau Casals

Si a Espanya hi hagués llibertat, jo hi aniria

Pau Casals: «I'm a Catalan»

Especial: Tast editorial
Arxivat a: El piano, tast editorial
A finals del gener del 1939, després de l'ocupació de Barcelona per part de les tropes de Franco, Pau Casals es va exiliar a Prada de Conflent. L'estiu del 1940 els soldats hitlerians ocupaven França. "La Gestapo venia a escorcollar la nostra casa. Temia estar arrestat. Potser no ho feien per por d'aixecar un clamor massa gran; sabien que tenia molts amics a diversos països". 

Així descrivia el seu dia a dia: "Els aliments escassejaven ja des de feia temps, però ara el racionament nazi era molt més dràstic. Repartien les provisions entre els seus favorits i a nosaltres ens donaven el que quedava. [...] Un altre problema, a l'hivern, era el fred. No teníem carbó ni fusta. Jo cada dia sortia i, amb l'ajut del meu bastó, recollia llenya menuda o algunes branques caigudes dels arbres. No em treia l'abric ni dintre ni fora; sempre havia patit de fred i ara el reumatisme començà a atacar-me. Tocar el violoncel esdevingué cada vegada més difícil, bé que continuava practicant. Gairebé sempre em sentia esgotat i malalt". 

Llegim un fragment del llibre Reflexions de Pau Casals (Antoni Bosch editor), un conjunt de pensaments recollits per l'escriptor Albert E. Kahn, que mostra la coherència del mestre. 
 

Foto: www.auditoripaucasals.cat

 


Un matí, era a la meva habitació treballant en El pessebre quan vaig sentir que un cotxe s'aturava davant la casa. Vaig mirar per una finestra i vaig veure tres oficials alemanys que trucaven a la porta i preguntaven per mi. Vaig témer que els meus amics tractessin d'ocultar-me i que això els portés problemes. Així que vaig cridar des de dalt: "Que pugin!". En sentir les petjades per l'escala, vaig pensar que potser havia arribat el moment que tant temia... 

Els oficials van entrar a la cambra, van fer repicar els talons com de costum i van saludar-me a la manera hitleriana. Dos d'ells eren molt joves, i l'altre, de mitjana edat –tots ells immaculadament uniformats i amb unes botes lluentíssimes–. Eren alts i semblaven ocupar tot l'espai de la petita cambra. Sorprenentment, les seves maneres eren educades, àdhuc respectuoses. 

"Venim a presentar-li els nostres respectes. Som uns grans admiradors de la seva música –hem sentit parlar els nostres pares de Casals, dels concerts seus als quals van assistir. Volem saber si està confortable i si té tot el que necessita. Potser li cal més carbó o més menjar?"

Vaig respondre que no, que els meus amics i jo teníem tot el que necessitàvem. Em demanava, tanmateix, on anirien a parar. 

Van mirar l'habitació amb curiositat. Un d'ells —el més gran i òbviament el cap– em va preguntar: "Com pot viure en una cambra tan petita i limitada? No voldria tornar a Espanya?"

"Estic en contra de Franco i de tot el que ell representa. Si a Espanya hi hagués llibertat, jo hi aniria. Però si hi vaig ara, haig de dir tot el que penso. I els espanyols que diuen el que pensen són empresonats o quelcom pitjor."

"Però no puc creure que vostè vulgui viure en aquesta població oblidada de Déu on ningú no s'interessa per la seva música."

"Jo he triat viure aquí."

Aleshores va entrar en matèria: "Vostè ja deu saber com l'apreciem a Alemanya. Tothom coneix la seva música. I nosaltres venim a invitar-lo en nom del nostre govern. És convidat a venir a Alemanya i a tocar per als alemanys". 

Vaig contestar: "Crec que no ho podré acceptar". 

"Per què no?"

"Perquè la meva actitud respecte al govern alemany és la mateixa que tinc respecte a l'espanyol". 

Hi va haver un silenci tens. Van intercanviar unes mirades i vaig adonar-me que es controlaven amb dificultat. 

Aleshores, el cap va dir: "Vostè té una idea falsa sobre Alemanya. El führer està molt interessat per les arts i per protegir els artistes. I li agrada especialment la música. Si ve a Berlín, assistirà personalment al concert. Serà ben rebut pel nostre poble. I estem especialment autoritzats per a posar un tren a la disposició de vostè...".

Per un moment, aquells homes no em semblaren amenaçadors, sinó més aviat ridícul.s. Hi havia quelcom d'infantil en la idea de pensar que un tren privat podia influir en la meva decisió! "Lamento que no sigui possible sota cap circumstància", vaig afegir. "Durant els últims temps pateixo de reuma i, en aquest moment, donar un concert és fora de tota possibilitat."

Van dubtar un moment, però van deixar d'insistir. 

El cap d'ells em demanà si tenia inconvenient a donar-li una fotografia autògrafa. Vaig pensar que volia demostrar als seus superiors que havia estat amb mi i havia acomplert el seu encàrrec. 

"I, ja que som aquí –afegí–, potser ens voldrà fer un favor personal? Podria tocar alguna cosa de Brahms o de Bach per a nosaltres? Vaig tenir l'estranya sensació que, en aquell precís instant, els oficials nazis volien veritablement sentir-me tocar. 

Vaig respondre, però, que el reuma que tenia a les espatlles no m'ho permetia fer. 

L'oficial de més edat anà al piano, es va asseure i tocà un tros d'una ària de Bach. En acabar, em va preguntar: "Puc veure el seu violoncel?".

Va agafar el violoncel de dintre l'estoig i el va posar damunt del llit. 

"I amb aquest instrument ha tocat a Alemanya?"

Vaig respondre afirmativament. 

Un d'ells l'aguantava mentre els altres el tocaven. Tot d'un plegat, jo vaig sentir que em moria...

Sortosament, per fi van decidir de deixar-me. Encara, però, en pujar al cotxe, no van posar-lo en marxa. Després d'uns minuts d'espera, van sortir novament i es van acostar a la casa. Jo vaig anar cap a la porta i els vaig demanar què volien. Em van dir si podia quedar-me quiet, tal com estava, mentre em feien unes fotografies. Suposo que les volien com a prova addicional de llur visita. Després, van partir definitivament. 


 


 
 Reflexions de Pau Casals


  © recollits per Albert E. Kahn
  © Antoni Bosc editor, 2011
  © de la traduïcció en català: Rosa Queralt
  © de la fotografia de la coberta: Bettmann/ CORBIS

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El CosmoCaixa estudia un animal que va viure fa 67 milions d'anys
01/01/1970
El Monestir de Pedralbes acull una exposició per remarcar el paper de la dona a l'epoca moderna
01/01/1970
La butaca de Jaume Casademont convida a reflexionar Francesc Torralba
01/01/1970
«iN MUSEU» dona l'oportunitat de recórrer l'interior d'edificis culturals
01/01/1970
Un vídeo mostra els atacs sexistes, els prejudicis i les desigualtats de gènere
01/01/1970
Un curtmetratge planta cara a la violència masclista amb metàfores visuals
01/01/1970
El TNC presenta «Claudia», una obra documental de la dictadura argentina