Visions

Orgull i vergonya

Sé estimar persones que conec, amb nom i cognoms, però no sé estimar un poble sencer

| 07/11/2017 a les 23:39h
Especial: Visions
Arxivat a: Cambres pròpies, visions

Foto: Adrià Costa


Jo no era independentista, m’hi vaig tornar en defensa pròpia i per motius de salut (si no vols prendre mal, has de fugir tan aviat com puguis de qui et maltracta), i em sembla que ja no deixaré de ser-ho mai, ni quan siguem independents. En això, ser independentista deu assemblar-se a ser alcohòlic –i ara mateix no sabria dir quina de les dues condicions és més perjudicial per la salut–, un cop ho ets, ho ets per sempre, encara que no beguis una copa des de fa anys.
 
En canvi, no he estat mai nacionalista; els himnes i les banderes no m’han emocionat mai (ni tan sols els del Barça) com ho ha pogut fer una cançó, una novel·la o una pel·lícula, i mai no he acabat d’entendre com et pots sentir orgullós de pertànyer a una nació, si no tries pas on neixes. Ho fem aquí com podríem haver nascut en qualsevol altre racó del món, i, tot just arribats, ens etiqueten de per vida. Quin mèrit té això? Per a mi, cap: una pura qüestió d’atzar. I no em puc sentir orgullós d’una casualitat.
 
Això no vol dir que, un cop aquí, no acabis estimant allò que t’envolta: les tradicions, les llengües, les persones… (algunes més que altres, esclar). És ben natural. Jo, però, soc més d’estimar en concret: sé estimar persones que conec, amb nom i cognoms, però no sé estimar un poble sencer, ni una nació; què hi farem, cadascú te les seves limitacions. I si ja em costa extrapolar l’amor, què és volàtil i capritxós, més encara l’orgull, que hauria de ser robust i ben fonamentat.
 
Puc admirar una persona que no conec, o fins i tot un col·lectiu de persones, per les seves obres, pels seus actes, però em falla el vincle que m’hauria de portar a sentir-me’n orgullós, com si em sortís un missatge d’Error 404 Not Found cada cop que miro de connectar l’admiració amb l’orgull. Si no tenim cap relació, per què n’hauria d’estar orgullós? Perquè compartim nacionalitat? I què? I no puc estar orgullós d’altres que facin el mateix perquè no van néixer aquí? O he d’estar orgullós de tothom? Doncs no sé si donaré l’abast. Deu ser una de les meves limitacions, ja ho he dit abans, però sentir-se orgullós de ser català, o espanyol, o flamenc, em sembla absurd. O m’ho semblava.
 
Perquè ara estic començant a entendre-ho, encara que sigui pel procediment invers. Una mena de demostració per contraposició: arribar a entendre l’orgull a través de la vergonya. Vull dir que ara mateix, si jo em sentís espanyol, me n’avergonyiria. Em faria vergonya que el meu govern estigui en mans d’un partit corcat fins al moll de l’os per la corrupció que revalida mandats sense problemes. Em faria vergonya que la policia del meu país es dediqui a apallissar i a acarnissar-se amb gent indefensa que només pretenia votar. Només votar. Votar. Em faria vergonya que en presons del meu país hi dormin cada nit, com si fossin criminals, persones pacífiques que no volien mal a ningú, que només volien que tots poguéssim votar. Només votar. Tots.

Em faria vergonya que la justícia, al servei d’aquest govern corrupte, no respecti drets fonamentals i tracti com a terroristes gent que només demanava poder votar en pau. Només votar. En pau. Em faria vergonya que el partit majoritari de l’oposició doni el seu suport a aquesta repressió oblidant promeses i compromisos recents, oblidant els seus principis. Em faria vergonya que gairebé tres quartes parts dels diputats i senadors de les Corts Generals no hagin sigut capaços d’escoltar la veu de milions (mi-li-ons) de persones, a les quals se suposa que també representen, que només demanaven votar. Només votar. Votar. Em faria vergonya que aquests diputats i senadors aplaudeixin com hooligans l’aplicació d’un article 155 que només fa que constatar el seu fracàs com a polítics. I em faria vergonya, molta vergonya, que als més de setze milions i mig dels meus compatriotes que els van votar ja els estigui bé tot això. “Perquè ells s’ho han buscat”. Per voler votar. Només votar. Tots. En pau. Votar. Només votar.
 
Si mai pertanyo a una nació que permet que es faci tot això, me n’avergonyiré, així que suposo que, tot i les meves limitacions, no em costarà aprendre a sentir-me orgullós de formar part d’una que no ho fa.

COMENTARIS

Cris
Anònim, 08/11/2017 a les 19:17
+8
-1
Em sento completament identicada amb el teu escrit. Gràcies!
Totalment d’acord
Anònim, 09/11/2017 a les 09:25
+2
-0
Un escrit fantàstic, moltes persones pensen com tu amb el que ha passat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El CosmoCaixa estudia un animal que va viure fa 67 milions d'anys
01/01/1970
El Monestir de Pedralbes acull una exposició per remarcar el paper de la dona a l'epoca moderna
01/01/1970
La butaca de Jaume Casademont convida a reflexionar Francesc Torralba
01/01/1970
«iN MUSEU» dona l'oportunitat de recórrer l'interior d'edificis culturals
01/01/1970
Un vídeo mostra els atacs sexistes, els prejudicis i les desigualtats de gènere
01/01/1970
Un curtmetratge planta cara a la violència masclista amb metàfores visuals
01/01/1970
El TNC presenta «Claudia», una obra documental de la dictadura argentina