Foto: Lelê Breveglieri
Hi ha dites i llegendes i camàndules a cada racó de cultura que remeten a aquell moment en què el succés sorprèn la persona i la fa sentir enquadrada al tron de la pertinença. Pertinença a un moment, a una situació, a una persona, a un pal de golf. El mestre apareix quan l’alumne està preparat; trobaràs el que busques quan deixis de buscar-ho; si ha de ser, serà; el que et pertany vindrà a tu.
Per una mena de confusió generalitzada contreta en néixer –i per factors ambientals, biològics i genètics, diu, per ara, la ciència– m’he empès al llarg de la vida a buscar un bitllet d’anada al benestar social. Dels tres als divuit anys, just psicòlegs i psiquiatres de tendències diverses –m’agradaria destacar una dona psicòloga bioenergètica que al final la vaig haver d’insultar.
Ja assolida la majoria d’edat, la fúria universitària em va fer tastar des de l’homeopatia fins a la fetilleria i les arts endevinatòries, passant per autors com Castaneda, Carnegie o Kübler-Ross. Després em vaig fer de la Wicca. També em vaig convertir en assistent compulsiva als cursos i retirs del CETR (Centre d’Estudi de les Tradicions Religioses), organisme seriós que penja de la Unesco i on vaig aprendre a llegir els Upanixad, el silenci del zen, els secrets del hata i el jñana ioga i alguns racons ocults de la Bíblia. Després, més ioga, el kundalini, però de seguida vaig entendre que no era el meu lloc, per la quantitat d’abraçades que es feien. I llibres, desenes de llibres, sobretot budistes.
M’estic avorrint. Només diré uns quants noms més a la babalà i acabo: acupuntura, hipnosi, xiatsu, fengshui, astrologia, macrobiòtica, nutrició energètica, taitxí, txi-nei-tsang, cant de mantres, reiki, mudres, Gestalt, tapping, biodansa, reflexoteràpia, flors de Bach, teràpia del so, cromoteràpia, PNL, Psych-K, regressions (amb psiquiatre), regressions (amb dona amb turbant blanc), sofrologia i moltes coses més. I quan dic moltes és brutalment moltes. Però com més coses sabia i feia, més nerviosa em posava i més es tensaven els cordills del dolor.
És a dir: sé què dic quan dic que res de tot allò em va permetre abandonar el dolor de tenir els cordills que em lliguen a la vida massa tensos.
Un dia, passejant amb la meva filla vam passar per davant d’un establiment xinès, Ungles Nail & Spa, i com que era l’aniversari de la nena i a sota de tot d’una pissarra que penjava a l’aparador hi deia 50 per cent de descompte si és el teu aniversari i si no era el teu aniversari valia 6, ràpidament vaig fer números i no em va semblar malament fotre’ns en aquell cau per 9 euros i sortir-ne totes dues amb les ungles pintades. Fair enough.
–Hola, qué.
–Uñas. Pintar.
–¿Dos? –Ens mira i fa anar un dit llarg de l’una a l’altra i de l’altra a l’una.
–Sí.
–Sentar aquí, aquí.
La meva filla està exultant. Se li veu a la cara i als gestos, i com fa anar les paletes plenes de colors per triar el que voldrà que li posin, però alguna ordre no dita la fa estar callada. Com quan un animal fa alguna cosa increïblement intuïtiva i al·lucines perquè ningú li ha ensenyat res però ell ho sap.
A cada cadira hi ha una senyora sent atesa i el lloc fa una olor fortíssima d’esmalt i acetona –és la part que conec–, però també d’altres substàncies enigmàtiques per fer la manicura permanent, la manicura de gel i les ungles postisses –són coses que he après després.
Hi ha la senyora xinesa que mana, més gran, l’única que somriu. Les altres són noies que és impossible que passin dels divuit anys i són completament inexpressives. Porten mascareta de paper i treballen amb una rapidesa que sembla incompatible amb l’efectivitat. Però sí, tot sí. Són ràpides, impecables, perfeccionistes.
Sona música xinesa suau, i tot i que la porta d’entrada és una porta de vidre qualsevol, quan es tanca es fa com el buit acústic a l’establiment i només sents allò que se sent quan escoltes un cargol de mar; i la música xinesa.
Em comença a fer una de les jovenetes, però al cap de no gaires minuts la mestressa li clava una mena de cleca a l’espatlla i ella s’aixeca i se’n va al que deu ser la rebotiga. Ara em fa la mestressa.
Miro d’assegurar-me que el que està passant és cert: quan alguna de les senyores clientes els diuen alguna cosa, elles no contesten. Em sembla que no pot ser. Ho provo. Tienes color porcelana? Ni em mira. No em mira, però me les acaba pintant del porcellana exacte que vull.
Al centre de l’Eixample, doncs, hi ha un lloc de no pas gaires metres quadrats on no cal prendre 20 g de diazepam per sentir que no sents res. I no només això. Com en una sessió de zen, que de tant en tant un senyal acústic et fa saber que ets viu, de tant en tant parlen entre elles mirant directament alguna de les clientes, fins i tot a mi, i riuen amb xisclets des de sota les mascaretes de paper. Jo sempre intento detectar la font de la burla, però són tan exquisides, tan orientals que segur que el que els fa morir-se de riure jo no ho entendria per anys que visqués. I què. M’és tan igual.
El grau de desconnexió és exorbitant.
I ara, quatre mesos després, quatre mesos després d’haver-hi anat tornant cada dissabte al matí, ara que ja m’han donat una targeta de fidelitat on hi apunten garbuixos cada vegada que hi vas i al final et regalen 10 euros, ara quan m’assec a la cadira els cedeixo les mans, i amb la cessió se m’ofereix una pau que us juro que no he sentit mai amb res, enlloc, amb ningú. Ni sola.
I ara, cada setmana és una vivència cromàtica excitant. Perquè cada setmana em demano al cervell que em triï el color següent, i quan me’l diu és un neguit frenètic fins que no arriba el dissabte.
Avui les porto taronja Flame –em connecta amb les mandarines–, però també –tret del primer dia, el porcellana Heavenly conservador– les he dut rosa Honeysuckle, lila Veronica, blau Dusk, verd Ocean Wave, vermell High Risk, granat Pomegranate, gris Cool, blanc. Encara no he repetit mai. Cada color, una setmana radicalment diferent de l’anterior; com serà la següent?
La sublimació de la frivolitat. Cada setmana quan surto em faig una foto a les mans per poder-la enviar per WhatsApp a les persones que estan al corrent d’això que faig. Cada setmana estic més convençuda que fer-me les ungles cada dissabte m’omple la vida d’una manera que ni amb dues pàgines i mitja de Word us he pogut explicar.
Jo pertanyo, doncs, a la manicuteràpia, que em pertany alhora, a mi i a través de mi a totes les persones que m’han entès des que ho vaig començar a fer i a explicar. Perquè declaro teràpia fer-se les mans, perquè aquella mitja hora i tot el que passa abans i després en el termini d’una setmana és el més semblant al meu lloc tranquil a la vida, i fins que no trobeu el vostre Ungles Nail & Spa personal, no goseu opinar.
