El futbol, com deia David Carabén en el seu article a La Vanguardia, és una font inesgotable de metàfores: hi pots trobar el millor i el pitjor, tant dins com fora de la gespa, i sovint dins de la mateixa casa. Un exemple: l’afició del Liverpool. Capaç, per una banda, de provocar un dels desastres més grans de la història de l’esport, la massacre d’Heysel, que va acabar amb una quarantena de morts i més de sis-cents ferits i els va convertir en la vergonya d’Europa; i, per altra, de protagonitzar, cada partit que el seu equip juga a Anfield, el vetust i mític estadi dels reds, un espectacle tan meravellós com la interpretació que fan a cor de la cançó que han convertit en el seu himne: You’ll Never Walk Alone.
La peça forma part del llibret del musical Carousel que Rodgers i Hammerstein –autors també d’altres clàssics del teatre musical com Oklahoma!, South Pacific o The Sound of Music (entre nosaltres, Sonrisas y Lágrimas), els Samitier i Kubala del gènere– van compondre l’any 1945. Gairebé vint anys més tard, Gerry and the Peacemakers, una banda de Liverpool que vivia –com totes– a l’ombra dels Beatles (amb qui compartien mànager i productor), en va fer una versió que va arribar al número 1 de les llistes britàniques i s’hi va estar durant quatre setmanes. Sembla que Gerry Marsden, el líder del grup, va fer arribar la cançó a Bill Shankly (aleshores entrenador i futur mite dels reds, l’home que va canviar la seva història, el seu Johan Cruyff), la resta ja és llegenda, fins arribar al propi escut del club. (Després del Liverpool altres equips van adoptar-la també com a himne, entre ells el Celtic de Glasgow o el Borussia de Dortmund, l’equip que precisament s’enfronta al Liverpool en el vídeo que us oferim, els aficionats del qual també la canten.)
Ningú que hagi estat a Anfield pot oblidar el moment en què, just abans de començar el partit, comença a sonar la cançó per la megafonia. Aleshores, The Kop, la grada del gol sud on s’apleguen els aficionats més irreductibles (que ja és dir), comença a cantar-la com un sol home (perquè de dones gairebé no n’hi ha, van estar més d’un segle sense entrar-hi; allò del millor i el pitjor que deia abans). A poc a poc el càntic es va estenent per tot l’estadi fins que la megafonia emmudeix, perquè ja no cal, i l’himne sembla que es negui a acabar mai.
Aquest VOSC va dedicat a tots els qui estan arriscant el seu futur perquè jo pugui decidir el meu. Especialment als deu que són a la presó i als cinc que son a Brussel·les. Mai no caminareu sols.
Mai no caminaràs sol
Mentre travesses la tempesta
alça el cap ben amunt
i no tinguis por de la foscor.
Després de la tempesta
sorgirà el cel daurat
i el cant d’argent d’un ocell.
Segueix endavant contra el vent
Segueix endavant sota la pluja
malgrat facin malbé els teus somnis.
Segueix endavant, endavant
amb l’esperança dins del cor
i mai no caminaràs sol.
Mai no caminaràs sol.
Segueix endavant, endavant
amb l’esperança dins del cor
i mai no caminaràs sol.
Mai no caminaràs sol.
Foto: Fred Mancosu
Versió original
You’ll never walk alone
When you walk through a storm
Hold your head up high
And don’t be afraid of the dark
At the end of a storm
There’s a golden sky
And the sweet silver song of a lark
Walk on through the wind
Walk on through the rain
Though your dreams be tossed and blown
Walk on, walk on
With hope in your heart
And you’ll never walk alone
You’ll never walk alone
Walk on, walk on
With hope in your heart
And you’ll never walk alone
You’ll never walk alone
Richard Rogers/ Oscar Hammerstein (1945)
