Tast editorial

No aconseguireu el meu odi

Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món

| 12/11/2017 a les 14:27h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
Hélène Muyal-Leiris va morir el 13 de novembre del 2015 a l'atemptat de la sala Bataclan de París. Mentre el món intentava trobar les paraules que poguessin expressar aquell horror, la seva parella, el periodista Antoine Leiris, aclaparat per la pèrdua, va escriure una carta als terroristes titulada No aconseguireu el meu odi. Amb el mateix títol naixeria el llibre (publicat en català per Edicions 62) amb què explica com, malgrat tot, la vida –la seva i la del seu fill Melvil– torna a aprendre a viure. 
 

Foto: Edicions 62

 

No aconseguireu el meu odi


Divendres al vespre vau llevar la vida d’un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi. No sé qui sou i no ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui heu matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.
 
Doncs no, jo no us obsequiaré amb el meu odi. Tot i que ho heu buscat, respondre a l’odi amb la còlera seria cedir a la mateixa ignorància que ha fet de vosaltres el que sou. Voleu que jo tingui por, que miri els meus conciutadans amb desconfiança, que sacrifiqui la meva llibertat per la seguretat. Partida perduda. Torneu a jugar.
 
L’he vista aquest matí. Per fi, després de nits i dies d’espera. Estava tan bonica com quan va marxar divendres al vespre, tan bonica com quan me’n vaig enamorar bojament fa més de dotze anys. És clar que estic destrossat pel dolor, us concedeixo aquesta petita victòria, però serà breu. Sé que ella ens acompanyarà cada dia i que ens tornarem a trobar al paradís de les ànimes lliures, al qual vosaltres no accedireu mai.
 
Som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, no tinc més temps per a vosaltres, haig d’estar per en Melvil, que es desperta de la seva migdiada. Té tot just disset mesos, berenarà com cada dia, després jugarem com cada dia i durant tota la seva vida aquest nen us farà l’ofensa de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc no aconseguireu el seu odi.



El dret d'ensorrar-se


22 de novembre a les 9:00


Acabo de deixar en Melvil a l’escola. No ha plorat. Em col·loco lleugerament de costat perquè no em vegi com l’observo, darrere d’un dels vidres de la façana de la guarderia. És com un gran aquari on es pot mirar els peixos com neden. De vegades hi ha qui pica al vidre per cridar l’atenció. Ja s’ha posat a jugar amb el seu llibre musical. És un viatge, al llarg d’unes quantes pàgines, al voltant del món dels instruments. El bandoneó tocat per una llama, la balalaica per un ós, una guineu gondolera a Venècia s’encarrega de la mandolina.
 
A l’escola, tothom ho sap. Quan arribo al matí, cadascú porta la seva màscara. El carnaval dels morts. Per més que els expliqui la faula d’un home que no perdrà el nord, no aconsegueixo que se la treguin. Sé que per a elles jo ja no sóc jo, sóc un fantasma, el fantasma de l’Hélène.
 
En Melvil és un petit ésser ben viu, ell sí. Així que arriba, fa caure les màscares. Entra tímidament, em diu adeu, somriu, i amb l’esclat del seu riure les cares d’enterrament acaben al fons d’un bagul de joguines.
 
A mi ara em toca tornar a casa.
 
Agafo el correu abans de pujar les escales. Així que entreobro la bústia, se n’escapa un estol de sobres, tot de papers de formats diferents s’escampen al meu voltant. Hi ha plecs gruixuts, que amaguen cartes molt llargues, una vida que algú comparteix amb mi. Hi ha els grans sobres kraft on trobo dibuixos que uns nens dediquen a en Melvil. Hi ha simples postals. Per un moment, en tot cas, els missatges han substituït les factures de la bústia.
 
Obro un primer sobre. Mentre pujo les escales llegeixo la postal que conté. Són unes paraules amables provinents dels Estats Units. A la porta del pis recullo un paper que m’hi ha deixat un veí. «Si em necessita per al seu fill, no dubti a demanar-m’ho. El veí del davant».
 
Escampo el correu sobre la taula del saló. M’intriga el color d’un dels sobres. Blanc apagat. Una carta d’una altra època. Un text amb una capçalera. L’home es diu Philippe. M’imagino un senyor de cabells grisosos entaulat al seu despatx. Llisco la mirada per les seves paraules. Són una reacció a la meva carta. És bonic. Sento l’escalf, arraulit en aquest sobre d’aire agradable. I a baix de tot, com una signatura, aquestes paraules: «És vostè la víctima i és vostè qui ens dóna ànims!».
 
Sempre tenim la impressió, quan mirem una cosa de lluny, que qui sobreviu al pitjor és un heroi. Sé que no ho sóc. La fatalitat m’ha convertit en víctima, això és tot. No em va demanar el meu parer. No va mirar de saber si jo estava a punt per a això. Va venir a buscar l’Hélène i em va obligar a despertar-me sense ella. Des de llavors, no sé on vaig, no sé com hi arribo, i no es pot comptar gaire amb mi. Penso en el senyor Philippe, l’autor d’aquesta carta. Penso en tots els altres que m’han escrit. Tinc ganes de dir-los que les meves paraules em sobrepassen. Si bé m’intento convèncer que són meves, no sé si seran jo al cent per cent. D’un dia a l’altre, em puc ofegar.
 
I tot d’una tinc por. Por de no estar a l’altura del que esperen de mi. Tinc el dret de no ser valent? El dret d’estar enfurismat. El dret d’estar desbordat. El dret d’estar fatigat. El dret de beure massa i de continuar fumant. El dret de veure una altra dona, de no veure més dones. El dret de no estimar mai més. De no refer la meva vida i de no voler-ne una altra. El dret de no tenir ganes de jugar, d’anar al parc, d’explicar un conte. El dret de cometre errors. El dret de prendre males decisions. El dret de no tenir temps. El dret de no ser present. El dret de no ser graciós. El dret de ser cínic. El dret de tenir mals dies. El dret de llevar-me tard. El dret d’arribar tard a la sortida de l’escola. El dret que no em surtin bé els petits plats «casolans» que provaré de fer. El dret de no estar de bon humor. El dret de no dir-ho tot. El dret de no parlar-ne més. El dret de ser banal. El dret de tenir por. El dret de no saber. El dret de no voler. El dret de no ser capaç.

 


 No aconseguireu el meu odi

 © Antoine Leiris
 © Oriol Sánchez i Vaqué
 © Edicions 62

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
El CosmoCaixa estudia un animal que va viure fa 67 milions d'anys
01/01/1970
El Monestir de Pedralbes acull una exposició per remarcar el paper de la dona a l'epoca moderna
01/01/1970
La butaca de Jaume Casademont convida a reflexionar Francesc Torralba
01/01/1970
«iN MUSEU» dona l'oportunitat de recórrer l'interior d'edificis culturals
01/01/1970
Un vídeo mostra els atacs sexistes, els prejudicis i les desigualtats de gènere
01/01/1970
Un curtmetratge planta cara a la violència masclista amb metàfores visuals
01/01/1970
El TNC presenta «Claudia», una obra documental de la dictadura argentina