Antoni Maria Badia i Margarit va néixer el 30 de maig de 1920 a Barcelona i hi va morir el 16 de novembre del 2014. Recordem el filòleg i lingüista amb 14 reflexions que delaten el seu compromís i interès per la llengua i la cultura catalanes.
Foto: Associació Rosa Sensat
1. Soc moderadament optimista sobre el futur de la llengua catalana. En el fons penso que ens en sortirem, però no sense patir, sense dificultats i a costa de concessions sobre la integritat de la llengua.
2. Les llengües tenen uns camins inescrutables i un no pot fer d’endevinaire. El que jo tinc és la confiança que la llengua no morirà. Deixaré aquest món amb l’esperança d’un futur ben diferent dels que vaticinen que el català té pocs anys de vida.
3. Si un dia el català desapareix no serà perquè no s’hagi imposat de parlar el català als castellanoparlants, sinó perquè els catalanoparlants deixaran de parlar la seva llengua. Per tant, tots els catalans tenim la gran responsabilitat i obligació de salvar la nostra llengua. Ja sabem que no es pot demanar que tothom sigui un heroi, però una mica heroi, sí.
4. La defensa de la unitat i l’ús del català segueix sent necessària i ve d’abans de Franco. Ve de molt lluny. Hi ha una dita catalana que fa ací caic, allà m’alço. La llengua catalana ha seguit aquest procés. Però tant caure com alçar-se suposa que l’ésser és viu. Ara bé, és trist haver d’anar d’aquesta manera. És el que ens ha tocat i no ho haurem fet tan malament durant segles, perquè encara hi som, però cada cop els obstacles són més difícils i més universals.
5. Des del segle XVIII, quan vam perdre totes les institucions, s’ha anat reculant, però la llengua parlada es mantenia fresca, espontània, no tan malejada com avui. La vida era tancada, no hi havia comunicacions ni escola obligatòria. La llengua es transmetia fidelment a uns models. A finals del XIX i sobretot al XX això canvia: la gent aprèn d’escriure i llegir, apareix la premsa i tot això es fa en castellà. Jo vaig fer l’ensenyament primari i el batxillerat en català a la Blanquerna d’Alexandre Galí, tot i que durant els anys 20 havíem d’amagar els quaderns de català als armaris del lavabo…
6. Hi ha hagut moments forts, com el diccionari de Pompeu Fabra de 1932, però en conjunt la penetració del castellà ha anat fent pila, pila, pila i som on som.
7. A Espanya la gent no sap que per a nosaltres el català és el mateix que per a ells el castellà.
8. Dámaso Alonso, el meu director de tesi, tenia molt d’interès científic pel català, però arribava un moment que ja no ens enteníem. Amb Menéndez Pidal o amb Rafael Lapesa passava el mateix. En el fons, volien el bilingüisme, els feia por que el castellà desaparegués de Catalunya.
9. Vaig ser professor de gramàtica històrica espanyola a la Universitat de Barcelona durant molts anys. Ara em podríeu dir: “I no us hauria agradat ser el primer catedràtic de català de la universitat de després del 1939?” És clar, que sí. Molt. Però vaig pensar que si jo continuava essent catedràtic de castellà amb la llibertat que em donava la càtedra, una llibertat que em permetia també estudiar aspectes de la nostra llengua, a la universitat seríem un més i no un menys.
10. Estem pagant un preu molt elevat per no haver pogut assimilar la immigració dels anys 60. La del 29 també va portar molta gent, però aleshores el català tenia vitalitat. Candel recorda com la seva veu infantil cantava cançons catalanes. Als anys 60 això ja no es va poder fer. El català tenia prou feina a salvar-se. Aquella segona onada immigratòria amb els anys es va fer gran en edat i en maduresa econòmica i cultural. Ara hi ha dues societats en un mateix país. És un problema estructural, un fet consumat: “Somos catalanes”, però en castellà.
11. Hi ha hagut una escola amb el català com a llengua vehicular, però el català segurament no s’ha ensenyat prou bé. A la pràctica, els únics bilingües som els catalans.
12. Joan Coromines és el lingüista que més ha contribuït amb hores i resultats a la llengua catalana.
13. Jo no soc una persona d’homenatges, però he tingut la debilitat d’acceptar els homenatges acadèmics. Mai no m’he atrevit a dir que no.
14. Amb la meva dona, Maria Cardús, ens vam conèixer a la universitat, ens vam llicenciar el mateix dia. Hem tingut cinc fills, un va morir. Tinc l’orgull de poder dir que cap d’ells no ha triat un ofici que doni diners. Alguns es dediquen a l’ensenyament, d’altres a ajudar gent amb deficiències físiques o amb problemes socials. N’estic orgullós.
Declaracions extretes d’entrevistes publicades al diari Avui, al Diari de Girona i al dominical Presència.
3
0
