“Escric des de la lletjor i per a les lletges, les velles, les camioneres, les frígides, les malfollades, les infollables, les histèriques, les tarades, totes les excloses el mercat de la bona noia. I començo per aquí perquè les coses quedin clares: no vinc a disculpar-me de res ni a queixar-me”. Amb aquesta declaració de principis arrenca el llibre Teoria King Kong (Editorial Melusina) de l’escriptora Virginie Despentes (13 de juny del 1969).
Virginie Despentes Foto: Frédéric Bisson
1. Perquè l’ideal de la dona blanca, seductora però no puta, ben casada però no a l’ombra, que treballa però sense massa èxit per no esclafar el seu home, prima però no obsessionada amb l’alimentació, que sembla indefinidament jove però sense deixar-se desfigurar per la cirurgia estètica, mare realitzada però no desbordada pels bolquers i per les tasques de l’escola, bona mestressa de casa però no serventa, cultivada però menys que un home, aquesta dona blanca feliç que ens posen davant dels ulls, aquella a la qual hauríem de fer l’esforç d’assemblar-nos-hi, a part del fet que sembla trencar-se la crisma per poca cosa, mai no me l’he trobada enlloc. És possible fins i tot que no existeixi.
2. Els homes denuncien amb virulència les injustícies socials o racials però es mostren indulgents i comprensius quan es tracta de la dominació masclista. Són molts els que pretenen explicar que el combat feminista és secundari, com si fos un esport de rics, sense pertinença ni urgència. Fa falta ser idiota, o fastigosament deshonest, per pensar que una forma d’opressió és insuportable i jutjar que l’altra és plena de poesia.
3. Perquè la virilitat tradicional és una maquinària tan mutiladora com ho és l’assignació a la feminitat. Què és el que s’exigeix per ser un home, un home de veritat? Reprimir les emocions. Fer callar la sensibilitat. Avergonyir-se de la delicadesa, de la vulnerabilitat. Abandonar la infància brutalment i definitivament: els homes-nens no estan de moda. Estar angoixat per la mida de la polla. Saber fer gaudir sexualment una dona sense que ella sàpiga o pugui indicar com. […] No mostrar debilitat. Amordassar la sensualitat. Haver de donar el primer pas, sempre. No tenir cap cultura sexual per millorar els orgasmes. No saber demanar ajuda. Haver de ser valent, fins i tot si no en tens ganes. Valorar la força sigui quin sigui el teu caràcter. Mostrar agressivitat. Tenir un accés restringit a la paternitat. Tenir èxit socialment per poder pagar les millors dones. Tenir por de l’homosexualitat perquè un home, un de veritat, no pot ser penetrat.
4. [Referint-se a una situació que va viure] Fa una hora que estem tancades parlant amb ells, tenen pinta de simples tarats, graciosos, realment no semblen gens agressius. Aquesta proximitat quedarà entre les coses inesborrables: cossos d’homes en un lloc confinat on estem tancades, amb ells, però sense ser com ells. Mai iguals a ells, els nostres cossos de dona. Mai segures, mai com ells. Som el sexe de la por, de la humiliació, el sexe estranger. La seva virilitat, la seva famosa solidaritat masculina, es construeix a partir d’aquesta exclusió dels nostres cossos, es teixeix en aquests moments. És un pacte que reposa sobre la nostra inferioritat.
5. Com que duem minifaldilla, com que tenim el cabell verd i l’altra taronja, sense cap mena de dubte, «follem com unes meuques», però la violació que s’està duent a terme no és tal cosa. Com en la majoria de violacions, imagino. Imagino que, després, cap d’aquests tres homes s’identifica com un violador. Perquè el que han fet és una altra cosa. Tres amb un fusell contra dues noies a les quals han pegat fins a fer-les sagnar: no és una violació. La prova: si realment haguéssim volgut que no ens violessin, hauríem preferit morir o hauríem aconseguit matar-los. Des del punt de vista dels agressors, s’ho munten per creure que si elles sobreviuen és que no les disgustava prou.
6. Les dones encara senten la necessitat d’afirmar que la violència no és la solució. El dia que els homes tinguin por que els lacerin la polla a cop de cúter quan assetgen una dona, segur que de sobte sabran controlar millor les seves passions «masculines» i comprendre el que vol dir «no». Jo hauria preferit, aquella nit, ser capaç de deixar enrere el que m’havien ensenyat i degollar-los a tots, un per un. En comptes de viure com una persona que no s’atreveix a defensar-se, perquè és una dona i la violència no és el seu territori, com si la integritat física d’un home fos més important que la d’una dona.
7. Ens obstinem a fer com si la violació fos alguna cosa extraordinària i perifèrica, fora de la sexualitat, evitable. Com si només concernís uns pocs, agressors i víctimes, com si fos una situació excepcional, que no diu res de la resta. Quan, al contrari, és en el centre, en el cor, de la nostra sexualitat.
8. La violació és quelcom propi de l’home; ni la guerra, ni la caça, ni el desig cru, ni la violència o la barbàrie, la violació és l’únic que les dones –fins ara– no s’han reapropiat. La mística masculina s’ha de construir com si fos perillosa, criminal i incontrolable per naturalesa.
9. La fantasia de la violació existeix. La fantasia sexual. […] Es tracta d’un dispositiu cultural omnipresent i precís, que predestina la sexualitat de les dones a gaudir de la pròpia impotència, és a dir, de la superioritat de l’altre. Predestina les dones a gaudir contra la pròpia voluntat abans que com una meuca a qui li agrada el sexe. A la moral judeocristiana, val més ser agafada per força que ser una meuca, ens ho han repetit prou. Hi ha una predisposició femenina al masoquisme que no ve de les nostres hormones, ni del temps de les cavernes, ve d’un sistema cultural precís que té implicacions pertorbadores en l’exercici que podem fer de la nostra independència. Voluptuosa i excitant, resulta també perjudicial: que ens atregui allò que ens destrueix ens aparta sempre del poder.
10. Sé que el que fan totes aquelles noies soles amb els seus clítoris no és assumpte meu, però la seva indiferència davant la masturbació em pertorba: Quan es connecten les dones amb les seves pròpies fantasies, si no es toquen quan estan soles? Saben el que les excita realment? I si no se sap això sobre una mateixa, què se’n sap exactament? Quin és el contacte que una estableix amb ella mateixa quan el seu sexe està sistemàticament sota el poder d’un altre?
11. No estimar les dones, quan s’és un home, és una actitud. No estimar els homes, quan s’és una dona, és una patologia. Una dona no gaire seductora que es queixés que els homes no fossin capaços de donar-li un orgasme? Ens tocaria escoltar parlar sobre el seu cos, la seva família, els seus complexos, els seus problemes. No és casual que totes les dones o quasi totes, a una certa edat, intentin no fer-se notar gaire. Que no ens diguin que és una qüestió de caràcter o de naturalesa, que a nosaltres no ens agrada provocar o que la casa i els nens és el que ens toca.
12. Com més escassa és la virilitat d’un home, més atent està al que fan les dones. I al contrari, com més seguretat té un home, millor suporta la diversitat d’actituds de les dones i la seva masculinitat. Per això mai se’ns demana ordre d’una manera tan severa i crítica com en el territori de les classes pudents: allà és on la masculinitat no està garantida pels homes, es demana a les fèmines que juguin el joc d’hipersubmisa.
13. Després d’anys de bona, lleial i sincera investigació he arribat a aquesta conclusió. La feminitat: puta hipocresia. L’art de ser servil. Podem dir-li seducció i fer d’això un assumpte de glamur. Però en pocs casos es tracta d’un esport d’alt nivell. En general, es tracta simplement d’acostumar-te a comportar-se com algú inferior. Entrar en una habitació, mirar a veure si hi ha homes, voler agradar-los. No parlar massa alt. No expressar-se en un to massa categòric. No seure amb les cames obertes. No expressar-se en un to autoritari. No parlar de diners. No prendre el poder. No voler ocupar un lloc d’autoritat. No buscar el prestigi. No riure massa fort. No ser massa graciosa. Agradar als homes és un art complicat, que exigeix que esborrem tot allò que té a veure amb el domini de la potència.
14. Als homes els agrada parlar de les dones. Així no han de parlar d’ells mateixos. Com s’explica que en els últims trenta anys cap home hagi produït un text innovador sobre la masculinitat? Ells que són tan loquaços i tan competents quan es tracta de dissertar sobre les dones, com s’explica aquest silenci respecte a ells mateixos? Sobre allò que és essencial, el que realment tenen al cap.
Teoría King Kong
© Virginie Despentes.
© de la traducció al castellà: Beatriz Preciado.
© Editorial Melusina, 2007
0
0
