Victoria Roubideaux

Un professor s’ha de fer càrrec dels seus dos fills. Una adolescent embarassada –la Victoria que protagonitza aquest capítol– és rebutjada per la seva mare. Dos germans solitaris decideixen acollir un hoste inesperat. Les vides d’aquests personatges s’entrellacen en el petit poble de Holt, Colorado. I de tot plegat en surt la novel·la Cançó de la plana, escrita per Kent Haruf i publicada en català per Edicions del Periscopi, amb traducció de Marta Pera Cucurell.

Foto: Barbara W.

Ja abans de despertar-se va sentir que li pujava allò pel pit i la gola. Llavors va sortir corrents del llit amb les calces blanques i la samarreta unes quantes talles massa gran que portava per dormir i va córrer cap al bany, es va ajupir al terra de rajoles aguantant-se els cabells llargs fora de la cara i de la boca amb una mà, i agafant la vora de la tassa amb l’altra entre nàusees i arcades. Se li va sacsejar tot el cos amb els espasmes. Després un fil de saliva li penjava del llavi; es va estirar, es va allargar i es va desprendre. Se sentia dèbil i buida. Li cremava la gola, li feia mal el pit. Tenia la cara morena estranyament pàl·lida, grogosa i enfonsada sota els pòmuls alts. Els ulls foscos semblaven més grossos i més foscos que de costum, i el front estava cobert d’una pàtina fina de suor enganxosa. Es va quedar agenollada, esperant que les arcades i el paroxisme passessin.

Va aparèixer una dona al llindar. Va obrir el llum de seguida i l’habitació es va omplir d’una hostil claror groga.

Què és això? Què et passa, Victoria?

Re, mama.

Te’n passa alguna. Et penses que no t’he sentit?

Torna al llit, mama. 

No m’enganyis. Has begut, oi? 

No.

No m’enganyis. 

No t’enganyo. 

Què passa, doncs? 

La noia es va aixecar de terra. Es van mirar. La dona era prima, quaranta llargs, cara ullerosa, pàl·lida, d’aspecte cansat tot i que acabava de sortir del llit, amb una bata blava de setí tacada que s’aguantava amb les mans, tancada sobre els pits caiguts. Duia els cabells tenyits, però no de feia poc; eren d’un vermell fosc del tot artificial, i se li veien les arrels blanques a les temples i al front.

La noia es va acostar al lavabo, va obrir l’aixeta, va xopar una tovallola i se la va posar a la cara. L’aigua li va regalimar fins a la part de davant de la samarreta fina.

La dona se la mirava; va treure el tabac d’una butxaca de la bata, i un encenedor, va encendre un cigarret i es va quedar a la porta, fumant. Es gratava un turmell nu amb els dits de l’altre peu.

Mama, has de fumar aquí, ara?

Soc aquí, no? És casa meva. 

Sisplau, mama. 

Tornava a sentir nàusees. Les sentia pujar. Es va tornar a agenollar a la tassa, amb arcades, les espatlles i el pit retorçant-se amb espasmes secs. Es va agafar els cabells foscos amb una mà, com abans, automàticament.

La dona continuava dreta, fumant, vigilant-la. Finalment la noia va acabar. Es va aixecar i va tornar a la pica del lavabo.

Saps què penso, senyoreta?, va dir la dona. 

La noia es va tornar a posar la tovallola molla a la cara.

Penso que estàs prenyada. Penso que tens una criatura a dintre i que et fa vomitar. 

Aguantant-se la tovallola a la cara, la noia va mirar la mare al mirall.

Oi que sí.

Mama. 

És això, oi. 

Mama, ara no.  

Ets una puteta idiota. 

No soc una puta. No m’ho diguis, això. 

I com n’he de dir? És el nom que té això que has fet.

T’ho vaig dir. I ara, mira. Mira què ha passat. Ja t’ho vaig dir, jo.

Em vas dir moltes coses, mama.  No et facis la llesta amb mi.  A la noia se li van negar els ulls. Ajuda’m, mama. M’has d’ajudar. 

Ja és tard per això, va dir la dona. T’hi has ficat tu soleta, en això, doncs ara espavila’t per sortir-ne. Ton pare també volia que li fes de coixí. Cada matí quan tornava a casa marejat, autocompadint-se. Tampoc penso fer-te de coixí a tu.

Mama, sisplau.

I ja pots marxar de casa. Com va fer ell, finalment. Ets molt llesta, ho saps tot. No et vull aquí, tal com estàs.

No ho dius de debò. 

Ja ho veuràs, si no. No em busquis les pessigolles.

A l’habitació de darrere, es va vestir per anar a l’escola amb una minifaldilla, una samarreta blanca i la caçadora texana, la mateixa roba que portava el dia abans, i es va passar per l’espatlla la llarga corretja d’un bolso vermell brillant. Va sortir de casa sense haver menjat res.

Va caminar fins a l’escola com en una mena de somni; va sortir del carreró al paviment de Main Street, va travessar les vies, va enfilar la vorera ampla i buida de primera hora del matí, va passar per davant dels aparadors de les botigues mirant-se el reflex, com caminava i movia el cos, i com encara no es veia cap canvi. Per fora no es notava res. Va continuar caminant amb la minifaldilla i la caçadora, amb el bolso vermell gronxant-se al maluc.