No-ficció

Em dic Esperança, em dic Jenn

No estava còmoda, però em vaig deixar tocar els pits

Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies, assetjament, feminisme

Foto: Chiara Cremaschi

 

Em dic Esperança.
Em dic Jenn.
 
Tenia 21 anys i moltes ganes de literatura.
Tenia 22 anys i havia publicat el meu primer llibre.
 
Vaig anar amb uns amics al bar Zanzíbar i me’l van presentar.
Em van convidar a un festival de literatura.
 
Era 25 anys més gran que jo.
Era 20 anys més gran que jo.
 
Vam parlar de Balzac.
Em va fer una entrevista.
 
Em va dir que anés un dia a veure’l a l’editorial, a l’hora de plegar.
Em va trucar al matí per veure on ens podríem trobar.
 
Eren les vuit del vespre. Estàvem sols.
El festival era als afores de Madrid i no tenia gaire marge.
 
Em va proposar de menjar alguna cosa mentre xerràvem.
Em va proposar de trobar-nos al hall del meu hotel.
 
I que m’assegués a la seva falda.
I jo vaig acceptar.
 
No em va agradar fer-ho, però ho vaig fer.
No em va semblar que fos cap invitació a res més.
 
No estava còmoda, però em vaig deixar tocar els pits.
No estava còmoda, però les primeres preguntes vam xerrar de llibres.
 
Vam anar fins a un sofà i em va dir que estava molt excitat.
Duia una gravadora, malgrat la meva inexperiència, era una entrevista formal.
 
Em va dir que em despullés.
Llavors va apagar la gravadora.
 
No volia fer-ho.
No vaig entendre el perquè.
 
I no ho vaig fer.
Se’m va insinuar.
 
Em vaig posar a plorar i li vaig demanar perdó.
Em va dir que era molt guapa, i molt jove, i que si volia sopar amb ell.
 
En arribar al pis d’estudiants em vaig ficar a la dutxa, vestida.
M’hi vaig negar. Li vaig preguntar per què havia tancat la gravadora.
 
Si m’hagués despullat m’hauria semblat que ell m’estava mirant.
Quan ens vam acomiadar, em va intentar fer un petó.
 
Molta estona.
Jo em vaig apartar.
 
Hi ha brutícia que no se’n va amb aigua.
Vaig pujar a l’habitació i em vaig sentir estúpida.
 
Fins avui i les paraules.
L’entrevista no es va publicar mai.
 
Però ell ara ja és mort.
Ell encara és viu.
 

COMENTARIS

Al volguer ser gran.
Amélia, 17/11/2017 a les 13:30
+4
-0
La destrucció de la juventud es volguer ser gran.
No serveix que et parlin i que t'expliquin.. Vols ser gran.
Vols creixes depressa, mentres tant, vius amb la família, pare o mare, i els avis que estan en un primer lloc, i el coneixement, compte molt, el clan d'amigues de l'escola.
Les festes de col.legi, els cumples, i altres cel.lebracions, las que podiem anar.
Després, hi han els tiets, les tietes, i els cusins-nes que possiblement amb les edats que naixeren en el 92. Tot ambiciona la postura, i la feminitat.
Entre llargues nocturnes llunes, i franges de postes de sol, surt de incógnita, una lluita, uns dies no gaire clars i una obssessió que passa desapercebut per les famílies que ens sentim envoltats.
Quan succeeix et trobes amb un intent difícil pero te'posen facil. Normalment, et trobes sense ningú altra familiar.
I no ho expliques mai.
Quan arribes amb el pare o la mare, en vols parlar, comences a plorar, i t'xpresses donant les culpes: Perque he estat sola, jo no ho volia....
El pare o la mare, ens preguntan, i no responem i els plors són més forts cada vegada.
Finalment, volem ser tan grans, que ho amaguem, amb els records d'afoles encia, altres records de bem segur, molt millors.
Em pregunto, si mai en he parlat ni amb el meu pare o la meva mare, ni els avis, aixo, queda tant tancat com un mocador que no s'ha obert mai, per estrenar.
Com aquelles vegades que em creia que em feia gran, i que tot si val.
Que trist deu ser per un pare, una mare, i avis, que mai podran resoldre el secret d'aquell fill-a, la cambra que va despertar els sentits miserables d'aquella vella intenció, a una immadures.
Felicitats per l’article
Anònim, 17/11/2017 a les 14:23
+7
-0
#metoo
Em va passar similar
Anònim, 17/11/2017 a les 18:39
+9
-0
Era el meu cap i m'havia de signar uns papers per renovar la feina.
Estava casat amb cinc fills i jo promesa a punt de casar-me.
Em va citar a prendre cafè a casa seva.Vaig pensar q hi seria la família.
Va demanar veure els pits,al negar-me va abraçar-me.Vaig desfer-me com vaig poder i mentre buscava la porta de sortida ,vaig veure q s'estava masturbant.
Després em va trucar i em va dir q jo havia anat a casa seva.Q no digués res pq ningú em creuria.Jo era la q havia provocat.
Res mes bonic que una dona jove
UN home febla. , 18/11/2017 a les 10:09
+1
-18
Bet aquí la historia de les que varan saber surtin-se de les agressions masclistes; pero no surten les histories de les que no van saber o no van voler fer-ho. Una dona jove te al mon a les sebes mans, ja que els homes som febles, mol febles, i davant de una fémina, podem perdre el mon de vista, i si aquesta dona sap com temptar-te llavors estas perdut. El mon esta ple de homes febles i de dones que saben tentar, no mes falta que els dos coincideixin per que el seu mon canviï totalment.
Por
Anònim, 18/11/2017 a les 13:23
+3
-1
Soc una dona de 50 i pico llargs...
Per pagar.me els estudis treballava de telefonista a una grand editorial,jo em quedava mes hores que els treballadors.Recordo la por i el fastic quan era cridada anar a la planta dels directius,i la llengua d alguns volen entrar a la meva boca.
Encara ara quan vec els seus noms tinc un calfred acompanyat de fastic.
Quí per desgràcia no ho ha patit!
Anònim, 18/11/2017 a les 17:27
+14
-0
Jo tenia set o vuit anys i el meu germà em tocava, mentres feia el dinar ma mare. Ell és tres anys més gran que jo, em va costar molt apropar-me als homes sense pensar en res que no fos brut. Solament ho vaig explicar una vegada a una amiga i em va dir , coses de nens, Així que m' ho emportaré a la tomba. Sempre m' ha fet molt de fàstig el meu germà, ara ja no, però de totes formes no m' agrada que em toqui.
El poder-ho haver escrit aquí, m' ha fet un bé. Gràcies.
Gràcies per l’espai
Anònim, 22/11/2017 a les 01:44
+8
-0
Era el meu cap de departament. Un dia el vaig trobar plorant al despatx i com que no vaig saber què fer, vaig escoltar-li les penes. A partir d’aquí van venir missatges, correus, trucades. Moltes. Infinites. A totes hores. L’amenaça que es treuria la vida si jo deixava de respondre i que això pesaria a la meva consciència. Vaig demanar ajuda a la feina i em van proposar una mediació (jo només volia no tornar-ne a saber res, no vaig mediar). Em va amenaçar laboralment. A partir d’aquí abraçades, regals, plantar-se a casa meva. Pel món erem amics. Grapejades fugaces a la feina. Sexe coaccionat amb llàgrimes als ulls. Em veia plorant. Culpabilitat durant quatre anys. Quatre anys que he tardat en adonar-me’n que cap feina val això. Els companys que sospitaven alguna aposten pq era jo, la fàcil, que em deixava estimar. Que el vaig provocar, pobre. Que és casat i amb fill. Aquest setembre vaig canviar de feina. No ho he explicat mai a ningú, però crec que sóc infinitament més feliç.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
L'edifici de Gaudí obre les portes a tothom el dia dels llibres i les roses
01/01/1970
La Universitat de Barcelona obre les portes a qui vulgui gaudir de les matemàtiques i la informàtica
01/01/1970
Escriptors locals i internacionals conversen sobre literatura a les portes del 23 d'abril
01/01/1970
El festival «Lo Closcamoll» ofereix concerts per a tota la família
01/01/1970
Un vídeo ens alerta sobre les (doloroses) conseqüències de tenir una mirada plena de prejudicis
01/01/1970
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
01/01/1970
Un anunci mostra la necessitat de plantar cara al «bullying» tant si ens toca de prop com de lluny
01/01/1970
Un espectacle d'Ivan Vasiliev reflexiona sobre la ceguesa de la societat al Centre Cultural Terrassa