Foto: Chiara Cremaschi
Em dic Esperança.
Em dic Jenn.
Tenia 21 anys i moltes ganes de literatura.
Tenia 22 anys i havia publicat el meu primer llibre.
Vaig anar amb uns amics al bar Zanzíbar i me’l van presentar.
Em van convidar a un festival de literatura.
Era 25 anys més gran que jo.
Era 20 anys més gran que jo.
Vam parlar de Balzac.
Em va fer una entrevista.
Em va dir que anés un dia a veure’l a l’editorial, a l’hora de plegar.
Em va trucar al matí per veure on ens podríem trobar.
Eren les vuit del vespre. Estàvem sols.
El festival era als afores de Madrid i no tenia gaire marge.
Em va proposar de menjar alguna cosa mentre xerràvem.
Em va proposar de trobar-nos al hall del meu hotel.
I que m’assegués a la seva falda.
I jo vaig acceptar.
No em va agradar fer-ho, però ho vaig fer.
No em va semblar que fos cap invitació a res més.
No estava còmoda, però em vaig deixar tocar els pits.
No estava còmoda, però les primeres preguntes vam xerrar de llibres.
Vam anar fins a un sofà i em va dir que estava molt excitat.
Duia una gravadora, malgrat la meva inexperiència, era una entrevista formal.
Em va dir que em despullés.
Llavors va apagar la gravadora.
No volia fer-ho.
No vaig entendre el perquè.
I no ho vaig fer.
Se’m va insinuar.
Em vaig posar a plorar i li vaig demanar perdó.
Em va dir que era molt guapa, i molt jove, i que si volia sopar amb ell.
En arribar al pis d’estudiants em vaig ficar a la dutxa, vestida.
M’hi vaig negar. Li vaig preguntar per què havia tancat la gravadora.
Si m’hagués despullat m’hauria semblat que ell m’estava mirant.
Quan ens vam acomiadar, em va intentar fer un petó.
Molta estona.
Jo em vaig apartar.
Hi ha brutícia que no se’n va amb aigua.
Vaig pujar a l’habitació i em vaig sentir estúpida.
Fins avui i les paraules.
L’entrevista no es va publicar mai.
Però ell ara ja és mort.
Ell encara és viu.
4
0
