La vida

Era un maltractador i jo no ho sabia

No podia anar a la piscina ni a la platja sola. Hi havia d'anar amb ell i sense ensenyar el meu cos

| 24/11/2017 a les 18:30h
Especial: La vida
Arxivat a: Sala d'estar, la vida
Em controlava les vint-i-quatre hores del dia o amb el mòbil o apareixent de sobte al lloc on estava. Ell, que tenia 19 anys i jo 17, no vivia a Barcelona però venia quan es pensava que l'estava enganyant. Sempre estava tensa, no sabia per on sortiria ni què em diria ni què em faria. Quan li demanava que parés o que em deixés tranquil·la i no em perseguís, em deia que ho feia perquè m'estimava i que no volia que em passés res. Perquè si no, algú em podria fer mal. Quan era ell qui me'n feia.

Al principi no veus que estàs sent maltractada, perquè tot és molt subtil. Tot va començar amb comentaris com: "Per què no fas el que fan les altres noies? Elles sempre estan amb els seus nòvios". Havia d'estar pendent d'ell per tot. Si volia sortir, li havia de preguntar si em deixava. Hi ha un xantatge emocional i una manipulació molt bèstia, que et fa creure que l'amor és això. Que la culpa és teva. Que tot el que fas està malament. Que no et comportes com les altres. Que no representes el model de dona que ell vol. 

Si li deia que sortiria de festa amb les meves amigues o que sortíem a prendre alguna cosa, ho manipulava tot. Em preguntava si hi volia anar per veure altres nois, que si era perquè no volia estar amb ell, o directament em demanava que no el deixés sol aquella tarda o nit perquè es trobava molt malament i necessitava que l'ajudés. Sí que vaig arribar a pensar que era estrany que em digués aquestes coses, però cada vegada me'l creia més. I ell actuava pitjor.

1.

Foto: Laura Rabadán



2. Al principi no, però més endavant vam començar a tenir unes dicussions molt fortes per la roba. Vaig arribar a vestir-me com ell volia. Un dia vam anar a un museu, portava pantalons curts i, segons ell, un noi em va mirar les cames per culpa meva, que les ensenyava. La va liar molt. A partir de llavors vaig portar pantalons llargs només perquè no es repetís aquella situació. Havia d'estar al cas de tots els detalls per evitar que ell s'enfadés. I mentrestant, cada vegada estava més anul·lada.

Quan jo sortia de la dutxa, ell primer m'havia de mirar. Llavors em deia com m'havia de vestir. I si el vestit que ell havia triat me'l posava i em quedava massa sexi, s'enfadava amb mi. I ja era una altra discussió. Això m'afectava molt perquè a sobre que triava què m'havia de posar, s'emprenyava perquè em veia guapa. Si anava amb un xandall, em deia que estava molt lletja i que no m'arreglava prou. Però si m'arreglava, s'enfadava amb mi. Estava molt perduda. I aquestes coses que no es veuen són les que fan més mal. Si les interioritzes i no les pots treure, encara és pitjor. 

Foto: Laura Rabadán


 
3. No podia anar a la piscina ni a la platja sola. Hi havia d'anar amb ell i sense ensenyar el meu cos. Em donava uns minuts per banyar-me i després eixuga't, tapa't i ves-te'n de pressa que no et vegi ningú. I si un noi o una noia m'havien mirat, encara que jo ni ho hagués vist, ja teníem un problema. Al metro era igual. Jo no mirava ningú i desitjava amb totes les meves forces que ningú em mirés, perquè després no em fes res. Quan estàvem sols em començava a preguntar: "Has vist que aquell t'ha mirat, no?" I jo li deia que no, perquè tampoc vaig pel carrer pendent de qui em mira i qui no. I em deia: "Sí, sí que ho has vist". I podia estar tres o quatre hores repetint-m'ho fins que li deia que sí, que tenia raó, perquè em deixés tranquil·la. I llavors em deia que era una mentidera, que li deia perquè estigués content. Era esgotador. No parava fins que no estava enfonsada del tot.

Foto: Laura Rabadán

 
 
4. Sempre que hi havia una discussió, havia de cedir i donar-li la raó. Si no li feia cas, m'insultava o hi havia cops. Només volia que ell estigués bé perquè em deixés en pau. Però encara que ho fes tot, no servia. Un dia jo estava cuinant i li vaig demanar que fiqués més sal a l'aigua. Em va respondre que no. I jo que li vaig tornar a dir que sí. Es va alterar molt i aquesta bestiesa tan petita va acabar molt malament. Li deia que no em tractava bé i ell em responia que sí, perquè no em pegava. El que em feia més mal era tot el que em prohibia i no em deixava ser. I això és el que no veia ningú ni es creia ningú. No només era violència de les paraules sinó la d'envair el meu espai: em llançava la roba a la cara. O agafava objectes i me'ls tirava i jo els esquivava. Si m'haguessin tocat o si quan tancava la porta de cop no m'hagués apartat, m'hauria fet mal. 

Foto: Laura Rabadán



5. És difícil perquè és la teva parella, però hi havia nits que em despertava a les quatre de la matinada perquè ell volia tenir sexe. I li era igual si estava dormint o si estava cansada. Si a ell li venia de gust fer-ho, encara que a mi no, ho havia de fer, perquè si no em preguntava: "És que no t'agrado? No sents desig per mi?" Cedia perquè no s'enfadés. I si mai jo sí que volia anar al llit amb ell però ell no, no fèiem res.  

Foto: Laura Rabadán



6. Va haver-hi un moment en què jo no sabia qui era. Vestia com ell volia. Feia el que ell volia. I no podia més. No sabia què podia dir i què no. Fins i tot, no podia ni pensar per mi mateixa. Em vaig arribar a plantejar si havia de deixar d'estudiar, perquè no li agradava que ho fes. No li agradava que passés de curs. Quan li deia les notes que treia, que eren bones, s'enfadava amb mi. No volia que estigués per sobre d'ell. No ho tolerava. Sempre s'enfadava. Ell sí que estudiava i feia el que volia, però no em deixava que estigués al mateix nivell que ell. Em deia: "Et creus superior a mi?"

Foto: Laura Rabadán



7. A vegades, si no li feia cas, m'estirava les orelles fins que callés. O m'agafava el braç fort i m'arrossegava pel carrer. Però aquell mal físic era diferent: al cap d'una estona passava. En canvi, el que tenia a dins, que durava dia i nit i sempre, no sabia com treure-me'l. I era el que no veia ningú. Per mi era més dur el que em deia que no pas que em tirés una sabata. A vegades em tenia tota la nit sencera, fins que sortia el sol, desperta preguntant-me si coneixia algun altre noi. Aquestes nits em sentia molt malament. Era una tortura insuportable. 

Foto: Laura Rabadán



8. Em matxacava molt. Em feia plorar. Quan veia que no podia estar més malament, venia, em consolava i em deia: "Estem junts i tot passarà". Però quan ja feia molt temps que estàvem junts, em va confessar com si res: "M'agrada fer-te plorar per després consolar-te". Ell se sentia bé fent això. Quan veia que ja estava una mica bé tornava a torturar-me. Recordo un dia que estava al llit a la meva habitació i li vaig dir a la meva mare que no podia aixecar-me. Volia que s'acabés tot. No volia ni viure. M'hauria tirat per la finestra perquè desapareguessin tots els problemes de cop. 

Foto: Laura Rabadán



9. Un dia, estava a casa seva i em va trucar la meva germana per si em volia apuntar a una cursa de Barcelona i li vaig dir que sí. Ell ens estava escoltant. Quan vaig penjar es va tornar boig. Va començar a preguntar-me per què li havia dit que sí si ell no m'havia donat el permís. Vaig dir que ho vaig fer perquè volia. Va tancar la porta molt fort. Va venir. Va agafar totes les meves coses que tenia a casa seva, perquè a vegades hi dormia, i les va llançar. I em va fer fora, però es va quedar el meu mòbil i els meus diners, perquè no pogués trucar a ningú ni anar a cap lloc, i a sobre tampoc duia les sabates. Em vaig quedar a la porteria de casa seva, esperant que es calmés i em deixés entrar. Vaig trucar al timbre. Quan em va obrir la porta, em va dir: "Va, anem". Em va arrossegar per les escales, em va llançar a terra, em va agafar pel coll i em va dir que aquell petó que em feia seria l'últim de tots.

Foto: Laura Rabadán



10. Em vaig quedar paralitzada. No sabia com actuar. De cop i volta vaig adonar-me que havia de fugir del seu costat, perquè no sabia quin era el seu límit. Notava que no es controlava, que no era ell. Em feia molta por. I va ser llavors quan vaig obrir els ulls i vaig veure que si no ho parava, no pararia mai. Vaig aconseguir escapar i ho vaig explicar a la meva mare.

Foto: Laura Rabadán



11. El que vaig viure amb ell dels 17 als 21 anys (ara en tinc 22) la meva família ho sabia d'aquella manera. Sabien que discutíem, que no teníem una bona relació. Moltes vegades la meva mare em deia que ell no em tractava gaire bé. Però quan li vaig explicar l'últim malson em va dir que necessitava ajuda. El procés de sortir d'aquesta situació és molt difícil, perquè hi estàs molt enganxada. Encara que l'hagi bloquejat per tot arreu, encara ara intenta contactar amb mi. No el vaig arribar a denunciar, perquè tampoc tenia proves. M'hauria d'haver encarat amb ell, veure'l i volia tallar el contacte del tot. Estàs molt desemparada. Si tens un ull morat, ho pots demostrar. Però no podia anar a comissària i dir que em trobava molt malament. Que no podia més. Com sabrien que deia la veritat?

Va aconseguir anul·lar-me. Que m'allunyés de tot i de tothom. No tenia res de res. Amb la meva família hi parlava, però poc. Els amics es van enfadar amb mi perquè no parlava amb ells. Però és que no podia fer-ho perquè ell s'enfadava molt. Quan els vaig explicar el que em passava em van dir: "Si t'ha fet això, és perquè ho has consentit". Em deien que me n'allunyés, però és que no podia. Em vaig sentir molt sola. Necessitava algú que en comptes d'enfadar-se amb mi perquè estava amb ell, em fes costat. Sentia que la culpable d'aquella situació era jo.

Foto: Laura Rabadán



12. Ara sé que la culpa no era meva, sinó seva. Però encara a vegades em sento malament amb mi mateixa, em costa més relacionar-me amb els altres. Em fa por que em jutgin, que no m'acceptin com soc, dir alguna cosa i que l'altre s'enfadi, encara necessito fer feliç a l'altre abans que a mi. Sempre penso què pensarà l'altra persona de mi. Tinc por de no ser acceptada. 

Vaig decidir anar-me'n durant una temporada a fora. Vaig desconnectar el mòbil i tot. I llavors és quan vaig poder pensar una mica en mi i tornar amb forces. Fa gairebé dos anys que faig teràpia. Hi he conegut altres noies a qui els havia passat el mateix, i que si se n'han sortit, vol dir que jo també puc. Perquè moltes vegades creus que estàs sola al món i que a ningú més li passa el mateix. I no és així. 

Foto: Laura Rabadán



13. Ara sí que tinc la força per decidir què vull i què no. Ara sé que tot comença amb una pregunta molt subtil: "Per què fas això si jo t'estimo?" Moltes vegades esperem veure que algú ha estat apallissat per reaccionar. A l'ESO ens van fer una xerrada en què ens ensenyaven dones a qui havien pegat, però aquesta és una de les últimes fases de la violència. Ni a l'escola ni a l'institut mai ens van explicar com una persona comença a ser violenta amb tu, i això és molt necessari per evitar-ho tot.

Foto: Laura Rabadán



14. Després d'aquell infern vaig conèixer la meva parella d'ara, que és la noia que em va ajudar a sortir del forat, i a demostrar-me que allò no era amor. També és dur perquè al principi, amb aquella paranoia mental, pensava que potser ella no m'estimava, perquè no em tractava malament. Has de sortir del rentat de cervell que has patit. Moltes noies no sabem què vol dir estimar. Ara sé que l'amor és que et respectin com a persona, que si no els agrada com ets, no t'obliguin a canviar. Que puguis ser tu i ser lliure. I si et ve de gust portar pantalons curts, ni et plantegis si a algú li agradaran o no.

Foto: Laura Rabadán



Les fotos són de l'exposició Resiliència de Laura Rabadán que, fins al 29 de desembre, trobarem a l'Espai de fotografia Francesc Català-Roca.

COMENTARIS

BRUTAL
Anònim, 25/11/2017 a les 11:22
+15
-0
Esfereïdor, i més encara quan saps que és real i no ficció.
Molt d'acord amb la idea que la violència física normalment és l'última fase, i implica molta altra violència anterior que no es veu...
Ànims i endavant, tot i que ha de ser molt difícil, a qui es trobi en aquesta situació. Sou heroïnes i herois.
El primer senyal d’alerta!
Anònim, 25/11/2017 a les 11:55
+9
-0
La frase “sempre me fas enfadar” és el primer senyal d’alerta!. És la primera amença molt subtil però molt contundent!
Moltes dones som maltractades, en diversos graus i no ho sabem!
Els maltractadors creuen que ells estan en possessió de la veritat.
Tot el que tu pensis, diguis o facis sempre serà considerat com a secundari de baixa categoria.
El masclisme i el maltractament està molt arrelat en la nostre societat i encara queda molt de camí per fer.
Tenc 67 anys, des dels 15 anys lluito per desempellegarme del masclisme i encara no ho he aconseguit!
Ànims, no hem de defallir mai
Gràcies, Laura
Anònim, 25/11/2017 a les 12:31
+4
-0
Per expressar una cosa tan horrible
i fer-ho amb aquesta bellesa.
Conmovedor.
Desde l'altre bàndol
Anònim, 25/11/2017 a les 15:28
+6
-2
Jo sóc un home. El relat que acabo de llegir és molt contundent, i estic segur que hi han moltíssims casos iguals o pitjors. Malhauradament hi han persones més "passives" per dir-ho d'alguna manera, que no es dónen compte que aquestes situacions són nocives i es pènsen que tothom pateix el mateix. Ha de ser molt dur. Vivim en una societat molt masclista. La base per solucionar-ho és l'educació. Tot el meu suport :)
Jo també ho vaig viure
Anònim, 25/11/2017 a les 17:02
+5
-0
Ara ja tinc 43 anys, però encara hi han certes coses que no he superat. Varen ser 8 anys de la meva vida. Jo era molt jove. Em va anul·lar completament, em va fer sentir com un monstre. Gràcies al meu marit i pare dels meus fills he superat moltes coses , juntament amb teràpia, clar.
Aquestes individus no estimen, són destructors.
Anul.lada
Anònim, 25/11/2017 a les 20:47
+4
-0
No escollir on seure a un restaurant per si a l'altra taula hi ha un altre home i pots estar al teu punt de mira, desitjar que el cambrer no et faci cap comentari amable a tu directament, que t'agafin el mòbil per saber quines trucades has tingut al dia, que l'escot tapi, que els pantalons no marquin, que quan et truca despengis de seguida, tenir ganes de sexe sempre que vol sino es que ja no l'estimes....i et justifiques continuament. Hi ha tantes senyals a les que t'acomodes, que penses que això no és important a canvi d'estar amb ell....perds el nord... Fins que t'humuilien en públic i llavors saps que això no està bé i decideixes trencar.
Estic segura que encara no ho ha entès. Sobre tot quan diu "i per això et vols separar? “
Bona campanya
Anònim, 25/11/2017 a les 21:04
+7
-11
potser,per ser justos, s'hauria de complementar amb una altra que digués "era una manipuladora i jo no ho sabia".
Mai mes, no ho permetis!
Anònim, 26/11/2017 a les 02:28
+4
-0
Tinc 56 anys i em sembla llegir la meva propia historia... aquell noi tan fantàstic que vaig coneixer als 18 va fer que als 21 ja em volia morir, anulada i trista, caninant sempre mirant a terra, cansada de discusions per gelosia malaltissa... després de tocar fons el vaig deixar i vaig remuntar. Al cap d'un parell d'anys em vaig tornar a enamorar, tot era fantàstic fins que ens vem casar, llavors se li va començar a "escapar la ma"... vaig aguantar 2 anys, dins els quals va neixer el meu fill. Pero no mes. Mai mes he permes una fata de respecte. Em vaig tornar a casar als 45 i ara soc felic amb un home que m'estima i em respecta.
Els homes
Frederic Perez Capó, 26/11/2017 a les 09:13
+2
-2
M'agrada l'article i sento amor per l'autora, li dono tot el meu suport, nomes una cosa que crec que hi ha que afegir, no tots els homes som maltractadors, el fet de que la parella que al final la estimi i la comprengui,sigui una dona, cosa perfectament vàlida i legitima, crec que no vol dir, i crec que no es l'intenció de l'autora que no hi hagi homes que estimin, respectin i cmprenguin a les seves parelles, i que l'amor es plural, tant que no enten ni de sexes.
Cal posar les coses en el seu context
Anònim, 27/11/2017 a les 09:07
+2
-2
Frederic (de les 09:13), amb tots els respectes, t'han fet creure que els maltractaments només els fa l'home i en proporcions immenses. Per això dius "no tots els homes son maltractadors" com si fóssim pocs els que no ho som.
Però és fals. Els maltractaments de parella, almenys els psicològics, els fa en un 50% la dona. O et creus que les dones son bones i els homes dolents? La ciència no ho diu pas, això. Hi han dades d'altres països que així ho indiquen. (A Espanya només es publiquen dades que afecten a les dones).
I ho puc corroborar. He tingut dues dones que m'han maltractat. Una, entre d'altres coses, assetjament sexual. Durant anys! L'altre, gelosa a més no poder, m'espiava a mi, al mòbil, a l'ordinador... entre altres malifetes pitjors que no vull dir. De totes formes ningú es preocuparà per mi. Sóc un home i no genero llàstima.
Però hi ha una cosa que jo i els maltractat/des sabem: el límit del maltractament és la separació. El sofriment que tenim pels maltractaments (t'asseguro que he sofert molt, tant en la primera com segona dona, perquè m'entrego molt) te el límit en la dependència que tinguem de la parella. Si no l'estimes gaire, a la que et maltracta, la deixes i santes pasqües. Si l'estimes molt, el dolor és equivalent al fet que la parella et deixi. Perquè en tot moment això ho pots decidir tu, de deixar-la. Saps que a partir d'aquell moment s'ha acabat el sofrir.
Mentre elles em maltractaven, ho he pensat mil vegades he avaluat el sofriment i les possibles solucions: em fa mal perquè malgrat això l'estimo i em costa concebre la vida sense ella.
gràcies!
Anònim, 30/11/2017 a les 09:54
+1
-0
jo també vaig passar per això, i llegir-ho ha sigut com reviure la meva història, jo llavors tenia 18 anys i vaig arribar a creure que l'amor era allò, fins que al cap de 3 anys un dia em vaig llevar i vaig dir que prou, que n'estava farta de discussions i d'aquella possessió malaltissa, que la meva vida era només meva i que ell no havia de decidir per mi.
Anys després (gairebé 10) encara hi ha situacions en les que em torno a sentir petita, per sort la meva actual parella ho entén i m'ajuda.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La llibreria Documenta presenta el llibre «Cinquanta moments literaris», de Jordi Lafebre i Antonio Iturbe
01/01/1970
El Museu d'Art de Girona exposa l'obra d'Olga Sacharoff
01/01/1970
La Villarroel acull una obra sobre l'amistat i la llibertat
01/01/1970
El Paranimf de Barcelona serà l'escenari de tres grans orquestres
01/01/1970
L'obra de Josep Maria Folch i Torres, recordada per Ramon Folch i Camarasa
01/01/1970
Un vídeo denuncia la violència exercida l'1 d'octubre i reivindica el poder popular
01/01/1970
La pel·lícula «10 trets», dirigida per Daniel Torres, regira les ferides de l'ahir
01/01/1970
Un vídeo fa una crítica punyent a la nostra societat