Mostrant la mostra

Palau i Fabre, la lluita per ser

Una exposició del Palau Robert recrea tretze «Poemes de l'Alquimista»

Palau i Fabre: «L'amor ho és tot»

| 27/11/2017 a les 12:23h
Especial: Mostrant la mostra
Arxivat a: Biblioteca, poesia
"Ell es pensava que no es moriria mai. Hi va haver una època en què ho crèiem tots, perquè tenia setanta anys i cada any que passava estava millor. Estava tres mesos a Llançà, prenia el sol, estava morè. Era molt vital i atent. Era tot un gentleman, li agradava vestir bé. Venia d'una casa bona però era un hippy, de jove vivia amb quatre duros". Ho expliquen Julià Guillamon, comissari de l'exposició Jo soc el meu propi experiment del Palau Robert, que amb diversos artistes recrea 13 poemes de Josep Palau i Fabre, i Manel Guerrero, comissari de l'Any Palau i Fabre. Els dos ens fan un retrat del poeta, assagista, crític d'art i un dels especialistes més grans en l'obra de Picasso.  


Vull ser escriptor 

"Va néixer a Barcelona el 21 d'abril del 1917. Els seus pares hi tenien una botiga emblemàtica de mobles i decoració. Quan tenia vint anys es va barallar amb la família: no volia anar a la universitat, el que volia era el mateix que havia volgut sempre: ser escriptor. Va escriure versos fins als trenta anys i els va publicar tots en un únic llibre: Poemes de l'Alquimista. Va rebre una beca per anar a París i va començar a escriure en francès, va fer d'actor de cinema, va actuar com a extra. A poc a poc buscava una sortida, que la va trobar en Picasso. Estava enamorat d'ell, era com si fos el seu pare, i Picasso el va reconèixer com la persona que l'estudiava més seriosament."


De l'arròs bullit a l'herència

"De gran, quan l'anaves a veure deia: "He fet el dinar!" i era una mica d'arròs bullit i una pastanaga ratllada. El seu cosí va morir a la guerra, les tietes, també, així que, a part del que va rebre per part dels pares, ho va heretar tot. Però sempre va viure d'una forma molt modesta. Menjava el que necessitava i punt, no fumava, no bevia, feia gimnàstica, nedava. Es cuidava sense fer l'esforç de cuidar-se, sense que fos un sacrifici. Venia d'una generació que duia molt interioritzada la disciplina interior i l'austeritat."


La lluita per ser

"Durant molt de temps va viure sol i sord. Un dia, de jove, mentre jugava, va rebre un impacte molt fort d'una pilota de tenis i va deixar de sentir-hi amb una orella. De més gran, quan va començar a venir gent a veure'l, es va començar a obrir. La seva il·lusió sempre havia estat ser escriptor, però la primera edició de Poemes de l'Alquimista la va editar ell i va circular poc. Quan va estar quinze anys a París, va desaparèixer del panorama català. Les obres de teatre que escrivia no es representaven, els assajos es quedaven gairebé tots als calaixos. El reconeixement va començar a arribar fins als anys 70 (quan ell en tenia 50). Va sortir una nova generació que el van valorar. Maria del Mar Bonet i Toti Soler van versionar poemes seus. El 1999 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. I en els seus últims anys de vida va arribar en un moment d'equilibri personal molt interessant i va poder veure el seu somni fet realitat: tenir la seva fundació inaugurada. Allà és on vivia i on va deixar tota la seva obra, des dels Picassos fins als escrits". 


* Els tretze poemes del llibre Poemes de l'Alquimista, que formen part de l'exposició del Palau Robert, tracten sobretot la identitat. En llegim dos que trobem a la mostra i que estan il·lustrats per Arnal Ballester. 


Poeta-Narcís

Vers: sigues igual a mi. 
Jo em veig en tu si em veus.
Som una o dues veus?
Quina, però, és de qui?
La identitat

L'estranger


—¿De quin país és aquest estranger?

—No ho sé. 

—¿Com se diu?

—No ho sé. 

—¿Què fa? ¿Quina llengua parla?

—No ho sé. 

—¿Com us dieu, bon home?

—...

—¿De quin país veniu? ¿On aneu?

—Soc d'aquí. Soc estranger.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La llibreria Documenta presenta el llibre «Cinquanta moments literaris», de Jordi Lafebre i Antonio Iturbe
01/01/1970
El Museu d'Art de Girona exposa l'obra d'Olga Sacharoff
01/01/1970
La Villarroel acull una obra sobre l'amistat i la llibertat
01/01/1970
El Paranimf de Barcelona serà l'escenari de tres grans orquestres
01/01/1970
L'obra de Josep Maria Folch i Torres, recordada per Ramon Folch i Camarasa
01/01/1970
Un vídeo denuncia la violència exercida l'1 d'octubre i reivindica el poder popular
01/01/1970
La pel·lícula «10 trets», dirigida per Daniel Torres, regira les ferides de l'ahir
01/01/1970
Un vídeo fa una crítica punyent a la nostra societat