Educació

Mal d'escola

Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit

| 29/11/2017 a les 09:29h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, educació
L'escriptor Daniel Pennac va néixer l'1 de desembre de 1944 a Casablanca. Ha viscut la cara i la creu de l'educació. De petit va patir el fracàs escolar, tenia una discapacitat coneguda com a disortografia, que afecta l'aprenentatge de les llengües. El titllaven d'inútil, però es va acabar convertint en un professor de secundària i en un dels novel·listes més estimats de França. Llegim dos fragments del seu llibre Mal d'escola: un dedicat al paper del mestre davant dels anomenats mals alumnes, i un altre en què reivindica la importància que arriba a tenir un mestre en la projecció de la vida dels alumnes.
 

Foto: lehman_11


Els nostres «mals alumnes» (alumnes considerats sense futur) no venen mai sols a l'escola. Allò que entra a la classe és una ceba: capes de malestar, de por, de neguit, de rancúnia, de ràbia, de desitjos insatisfets, de renúncia furiosa, acumulades sobre un fons de passat vergonyós, de present amenaçador, de futur condemnat. Mireu-los, ja venen amb el seu cos a mig fer i la seva família a coll, a la motxilla. En realitat la classe no pot començar fins que no deixin el fardell a terra i no haguem pelat la ceba. Això és difícil d'explicar, però sovint n'hi ha prou amb una mirada, una paraula amable, una frase d'adult confiat, clar i estable, per dissoldre aquestes penes, alleugerir aquests esperits, instal·lar-los en un present rigorosament d'indicatiu.

Naturalment el benifet serà provisional, la ceba es recompondrà a la sortida i és clar que demà haurem de tornar-hi. Però ensenyar és això: és tornar a començar fins a la nostra necessària desaparició com a professors. Si no som capaços d'instal·lar els nostres alumnes en el present d'indicatiu de la nostra classe, si el nostre saber i el gust de dur-lo a la pràctica no agafen en aquests nois i noies, en el sentit botànic del verb, la seva existència trontollarà damunt dels sots d'una mancança indefinida. És clar que no haurem estat els únics d'excavar aquestes clotades o de no haver-les sabut tapar, però igualment aquests homes i aquestes dones s'hauran passat un o més anys de la seva joventut aquí, asseguts davant nostre. I no és pas poca cosa, un any d'escola malmès és l'eternitat dins un pot de vidre.

Els devem la vida

A tots aquells que avui imputen la constitució de bandes exclusivament al fenomen dels suburbis, jo els dic: teniu raó, sí, l'atur, sí, la concentració d'exclosos, sí, els reagrupaments ètnics, sí, la tirania de les marques, la família monoparental, sí, el desenvolupament d'una economia paral·lela i els tràfics de tota mena, sí, sí, sí... Però guardem-nos molt de subestimar l'única cosa sobre la qual podem actuar personalment, i que data, aquesta, de la nit dels temps pedagògics: la solitud i la vergonya de l'alumne que no comprèn, perdut en un món on tots els altres comprenen.

Som els únics que el podem treure d'aquesta presó, tan si estem formats per fer-ho com si no.

Els professors que em van salvar i que em van convertir en un professor– no estaven formats per fer-ho. No es van preocupar pels orígens de la meva minusvalidesa escolar. No van perdre temps a buscar-ne les causes i encara menys a sermonejar-me. Eren adults confrontats a uns adolescents en perill. Van pensar que hi havia urgència. S'hi van tirar de cap. No em van agafar. S'hi van tornar a tirar, dia rere dia, una vegada i una altra... Van acabar per treure'm del pou. I molts d'altres amb mi. Literalment ens van repescar. Els devem la vida. 

 










Mal d'escola


© Daniel Pennac
© de la traducció: Joan Casas
© Edicions 62, S.A., labutxaca, 2009

COMENTARIS

El poder de la perseverança
Anònim, 02/12/2017 a les 18:38
+3
-0
No era una estodiant brillant, però si perseverant. A 8é em varen fer un text, com a tots, per clasdificar els alumnes, si millor o batxilkerat i carrera universitària o bé altres camins com ara un Fp, evidentment a mi em varen dir que m'oblides de fer carrera universitària..... No tenia el perfil. La meva resposta va ser una emprenyamenta brutal, gracies al recolzament dels pares i la meva perseverança vaig acabar batxillerat, soc enginyer, tres masters i directiva d'una empressa nacinal... No creguis mai amb qui et vulgui classificar.. Creu amb tu, jo ho vaig fer i soc el q soc perquè la meva familia li va importar mes la meva felicitat que uns resultats acadèmics

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La Diputació de Barcelona commemora el centenari del naixement del mecenes
01/01/1970
El Museu d'Història de la Immigració a Catalunya dona veu a 30 històries
01/01/1970
El Palau Robert fa un repàs històric per la creativitat, l'enginy i l'emprenedoria més brillant
01/01/1970
La pel·lícula d'animació convida els més petits a conèixer el món
01/01/1970
Què pot ser millor que donar un cop de mà a gent menys afortunada que tu?
01/01/1970
«Blasted» de Sarah Kane ens trasbalsa perquè mostra la violència que portem dins
01/01/1970
Els Premis Gaudí estrenen un reconeixement escollit per votació popular
01/01/1970
L'èxit de la sèrie demostra que TV3 pot triomfar més enllà del procés