Tast editorial

Per què no soc feminista

Jo sí que estic enfadada. Jo sí que represento una amenaça

| 29/11/2017 a les 17:11h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, tast editorial
Jessa Crispin va néixer el 1978 a Kansas. És una escriptora i crítica feminista que col·labora amb The New York Times, The Guardian o The Washington Post. El 2016 va publicar Por qué no soy feminista: un manifiesto feminista a Los libros del lince, on critica un moviment que, en obrir les portes, perd la seva línia política.
 

Foto: Bierlos

 

 

1. Si quan em declaro feminista he de deixar clar que no estic enfadada i que no represento cap amenaça, llavors, sense cap dubte, el feminisme no és per a mi. Jo sí que estic enfadada. Jo sí que represento una amenaça. 

2. Si volem que el feminisme resulti acceptable per a tothom ens hem d'assegurar que els seus objectius no incomodin ningú, de manera que les dones que defensaven un canvi radical han quedat fora. Aconseguir que la gent se senti incòmoda és la clau del feminisme. [...] I un feminisme en què tot el món se sent còmode treballa pel seu propi interès i no per l'interès del conjunt de la societat. 

3. Quan el feminisme deixa de ser un sistema que ens permet qüestionar les nostres societats, les nostres relacions i les nostres vides i imaginar i crear noves formes de ser per convertir-se en un mètode d'empoderament i de millora personal, ja s'ha tornat quelcom universal.

4. Sovint se suposa que acceptar l'etiqueta feminista vol dir també acceptar el significat que hi ha darrere, però el significat ha desaparegut en mans d'aquesta psicòtica campanya de màrqueting. Ara una dona pot adoptar l'etiqueta feminista sense dur realment una adaptació política, personal o relacional. És una xapa més a la jaqueta, un adhesiu més.

5. Donem per fet que el patriarcat quedarà desmantellat automàticament quan aconseguim que totes les dones es declarin feministes. Una CEO pot alçar-se orgullosa i proclamar la seva fe amb el feminisme –al final és el que l'ha dut a aquesta posició de poder– mentre segueix externalitzant la producció de la seva empresa a fàbriques on dones i nens treballen en condicions d'esclavitud, mentre continua contaminant l'atmosfera i les reserves d'aigua amb residus tòxics, mentre segueix pagant a les seves treballadores uns salaris escandalosament baixos.

6. La feminista típica és, en general, una dona de classe mitjana, blanca i amb estudis. Les seves ambicions i necessitats no coincideixen amb les ambicions i necessitats de totes les dones. Tot i això, durant gran part de la història feminista recent ens hem centrat a fer possibles els seus somnis. Els nostres objectius han sigut coses que li farien la vida més fàcil: aconseguir la igualtat de salaris, eliminar les traves per accedir a l'educació superior, endarrerir la maternitat amb mètodes anticonceptius i desenvolupar tractaments de fertilitat.

7. Ara la independència s'enalteix com una virtut feminista: la capacitat de valer-se per una mateixa, sense comptar amb la família o amb els homes. Tenim ja tota la llibertat i la independència que volíem: per exemple, la llibertat d'arruïnar-nos, la de quedar socialment aïllades, la de quedar-nos al carrer sense cap xarxa de suport social, la de treballar tota la vida sense cap recompensa.

8. Mentre el feminisme segueixi infectat per la mentalitat del determinisme econòmic protestant –per la idea que la nostra posició a la vida ve determinada per com de virtuosos som o pel que mereixem– seguirem destinant el nostre temps i energies a destruir estructures socials en lloc de crear-ne unes de noves i més empàtiques.

9. Fer-se un lloc en el món dels homes, en l'esfera laboral i pública, va suposar en part abandonar les esferes femenines de la llar, les cures i la comunitat. No va haver-hi un esforç paral·lel que fes un lloc als homes en l'àmbit femení. En conseqüència, el que tenim és una espècie de món hipermasculinitzat en què les dones participen –tal com esperen claríssimament les feministes d'elles– dels valors patriarcals.

10. Com podem trobar el nostre lloc? Com podem començar a valorar el donar tant com el rebre? Com contribuïm al món al marge de la feina que tinguem? Com ens plantegem el nostre paper a la societat més enllà del pla individual, més enllà de la parella o la família nuclear? Aquests són els reptes que li esperen al feminisme.

11. La nostra feina, com a feministes, no hauria de ser el proselitisme, no hauria de ser la conversió. Hauria de ser la d'atendre unes necessitats que pot ser que siguin diferents de les nostres. L'actitud condescendent de les dones occidentals cap a les dones dels països musulmans –aquesta idea que necessiten que les rescatem dels seus vels i de les seves tradicions– n'és un bon exemple. Poc importa que això de rescatar o protegir siguin idees masculines, patriarcals.

12. Hi ha algunes preguntes que hauríem de fer-nos. Ens seran fàcils. La primera: el feminisme ha creat un món millor? No ja a nivell personal, sinó per a totes les dones i els homes en tots els estrats de la societat. La següent: el feminisme ha creat un espai perquè els homes assumeixin característiques tradicionalment femenines en la mateixa mesura que ha creat un espai perquè les dones assumeixin característiques tradicionalment masculines? I per últim: si diem que volem un món millor per a les dones, és possible crear-lo amb els objectius i idees feministes actuals?

13. Aquesta és la por que persegueix totes les feministes que tracten de rebutjar les seves radicals predecessores: que si entenem el mecanisme de control; si aconseguim veure més enllà de les bajanades que ens provoquen ansietat, que ens fan preocupar-nos per la talla que utilitzen o per anar elegants; si entenem que estem desaprofitant les nostres vides en feines que contribueixen al mal al món i a oprimir els pobres, llavors ja no tindrem més remei que fer alguna cosa al respecte, i això té pinta de ser bastant incòmode.

14. El que els molesta a les feministes de Dworkin (i MacKinnon, Kate Millet, Valerie Solanas i algunes més) és que va exigir a les dones que analitzessin a fons el sistema amb el qual estaven col·laborant. Això és tot. Amb la nostra participació, d'alguna manera, estem tolerant unes determinades institucions, activitats i formes de vida. No només tolerant-les, sinó sostenint-les.

 


 Por qué no soy feminista

 © Jessa Crispin
 © de la traducció al castellà: Inga Pellisa Díaz
 © Los libros del lince, 2017

COMENTARIS

Posicions radicals, en general
JordiCAnd, 05/12/2017 a les 10:03
+0
-0
No fa gaire escrivia un comentari en un altre blog argumentant sobre el radicalisme, entès com una posició personal de defensa total, sense contrastos, d'una idea o ideologia, en aquell cas parlàvem dels drets humans, de la seva defensa radical. De jove pensava exactament igual, no es pot defensar un dret "a mitges", o el defenses o no ho fas. Ara que ja tinc una edat hi aprés que les posicions radicals no són tan desitjables, per diverses raons. En el cas del teu article, ho ets feminista radical, de les que fan por i son una "amenaça", o no ets feminista, és la típica posició ideològica radical, la que es creu que és la única que pot canviar el mon. Però no és pas la única, ni la millor. Per que de fet, es tracta d'educar en la igualtat real, només és això, és una qüestió d'educació en valors humans (com també és el cas pel respecte a tots els drets humans). I, des de quan volem una educació radical, amenaçant, enfadada amb el mon? És la que imperava fa 50 anys, "la letra con sangre entra", ja estem lluny. Per tant, et proposo passar a un altre nivell d'activisme, un de humanisme radical, de creure en el potencial de les persones, un potencial que es posa en marxa educant adequadament, i educar és mostrar, és fer veure les bondats del que mostres, és que les persones se n'adonin de que el que els hi mostres és bo: la igualtat real. No cal cap actitud airada ni perillosa. De fet, aquestes actituds generen rebuig, resistències, i el canvi que busques triga molt més en succeir. Felicitats per teu tarannà de volem millorar el mon, li fa molta falta.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La llibreria Documenta presenta el llibre «Cinquanta moments literaris», de Jordi Lafebre i Antonio Iturbe
01/01/1970
El Museu d'Art de Girona exposa l'obra d'Olga Sacharoff
01/01/1970
La Villarroel acull una obra sobre l'amistat i la llibertat
01/01/1970
El Paranimf de Barcelona serà l'escenari de tres grans orquestres
01/01/1970
L'obra de Josep Maria Folch i Torres, recordada per Ramon Folch i Camarasa
01/01/1970
Un vídeo denuncia la violència exercida l'1 d'octubre i reivindica el poder popular
01/01/1970
La pel·lícula «10 trets», dirigida per Daniel Torres, regira les ferides de l'ahir
01/01/1970
Un vídeo fa una crítica punyent a la nostra societat