Plenes de culpa o totalment soles: amb una voràgine de pensaments i sentiments negatius que no poden ni volen expressar per por, vergonya i culpa. Així és com descriuen la depressió postpart les dones que l’han patida. Karen Kleiman, llicenciada en treball social, autora de diferents llibres sobre la salut postpart i directora del Centre d’Estrès Postpart de Rosemont, i la il·lustradora Molly McIntyre han dut a terme una tira de còmics per trencar el silenci.
Kleiman va demanar a McIntyre que dibuixés “aquelles paraules que les dones amb depressió no diuen”. És així com es donen veu als sentiments i pensaments negatius que moltes dones tenen quan són mares, i que no s’atreveixen a compartir.
Tot i que és normal sentir angoixa durant el període del postpart, Kleimen afirma que la majoria de dones no en són conscients i tampoc saben com reconèixer quins són els símptomes. La regla general diu que si l’angoixa fa que passar el dia sigui gairebé impossible, ja és un problema. Però que un cop s’expressen els sentiments negatius, disminueixen. Per això són tan importants aquests còmics: s’hi poden sentir enteses, amb suport i reconegudes. A més a més, la campanya #speakthesilence vol animar les dones a ser valentes i honestes per dir el que encara costa tant de dir.
1.
—Estàs fantàstica!
—Gràcies. (És broma? Que estic fantàstica? Pff. Si estic flàccida, nerviosa i desfigurada. Si no m’he dutxat de fa dies. Em mortifica que em vegin en públic. Em comparo amb com de bé estava abans. Em comparo amb com de bé està tothom. Estic intentant estar bonica perquè ningú no s’adoni de com em sento. Per què em preocupa tant com estic? Per què? Com se suposa que s’ha de sentir una mare?)
2.
—Com estàs?
—Molt bé! I tu?
—Fantàstica!
—(Per què no fas pinta de cansada? No sembla que hagis estat embarassada. Se’t veu bé. Jo no m’he dutxat de fa dies.)
—(Estic tan cansada… El sexe tornarà a estar bé algun dia? No puc ni seure. Com ho fas amb el nadó?)
3.
—No creus que necessita un jersei o alguna cosa?
—Mama, ja està bé! (I si té raó? I si es posa malalt? Per què no he agafat un abric? No sé què estic fent. Com se suposa que he de saber aquestes coses? Per què no sé què necessita? Per què no tinc l’instint correcte?)
4. Arròs? Pollastre? Per què no ha dormit aquesta nit? No em veig amb cor de cuinar. Si el bebè no estigués aquí, podria tornar a la meva vida normal. Ningú no creuria les coses que estic pensant. Si ho dic a algú, segur que me’l prenen o em tanquen en algun lloc. O em titllen de boja i diuen que no puc ser mare. Ningú pot saber-ho. No puc dir-ho a ningú. Les mares no tenen aquests pensaments. Què em passa? No puc pensar ni què fer per dinar.
5.
—No creus que és la millor època de la teva vida?
—I tant! (Crec que el meu nadó estaria millor amb alguna altra mare. Crec que he fet un gran error. Crec que em trobaré el nadó mort al bressol. Crec que el nadó sortirà volant del seu seient del cotxe. Crec que em caurà mentre baixi les escales. Crec que no puc ser mare.)
6.
—Necessites alguna cosa?
—No. (Necessito menjar casolà i calent. Necessito un descans. Necessito una mica de temps per a mi. Necessito dormir. Necessito algú que entengui com de malament em sento a vegades. Necessito temps, descansar, ajuda, menjar, abraçades, galetes de suport, calma, ajuda amb la bugada, amb fer la neteja. Necessito reconeixement, que m’entenguin i suport.)
7. Si reconec que no em sento com una mare i que això no m’agrada la majoria de les vegades, vol dir que no estimo el meu nadó?
6
0
