antigues llibretes,
la llum quieta i vermella
del contestador.
No tornaràs, Els Pets.
Foto: Βethan
Calaixos a mig obrir. Jerseis de fa massa anys. Les mitges de dotze euros trencades, una altra vegada. Els llibres que m’esperen al costat del coixí, i que acaben dormint amb mi.
Paraules a mig dir. Silencis llarguíssims. La bola que torna i se’m planta a dins del pit, a sobre el ventre, com una llavor que només vol créixer fins a fer-me invisible, i petita, i res, no ets res. La mania d’amagar-me dins de mi mateixa. Les ganes de treure i no poder. Les ganes de creure i no saber ben bé en què.
Abrics antics i un fred que no tapa el fred de dins. La bufanda als llavis, i les cançons en algun lloc. Moments de mentida, veritats que pesen massa. Fer tard. Que el metro se’n vagi i el vulgui, per primera vegada, lluny. Que els tres minuts passin només a fora. Llibretes on em buscava. La lletra minúscula, inclinada (sense acabar d’atrevir-s’hi) a la dreta, que em reconciliava amb un món massa gran i estrany.
Si pogués, em desaria tota jo al tercer calaix, fins que arribés un hivern capaç de dissimular el meu hivern.
