Punt i seguit

Punt de foc

Som a la sala de parts, i és freda i tremolo de fred, però ens deixen sols

Especial: Punt i seguit
Arxivat a: Cambres pròpies, punt i seguit
Abel Pau
L’espelma sense estrenar. Embolicada. Sobre el prestatge.
                 
El final de la cerimònia en què celebràvem que ja arribaves, ara fa dues setmanes, i l’Ali repartint les sis espelmes: per encendre-les alhora quan arribi el moment, cadascuna a casa seva, va dir.
                 
Aviat la Rosa i la Mar encendran les dues primeres, en rebre als mòbils el meu missatge de matinada: estic de part.
                 
Jo miro la meva espelma i em dic que ara no la puc encendre perquè marxem ja cap a l’hospital i m’excuso repetint-me que l’encendré per donar-te la benvinguda a casa quan ja siguis nascut.
                 
M’he despertat a quarts de tres i ja són les quatre i plou a bots i barrals i ja no tinc dubtes sobre les contraccions: aquestes són les bones.
                 
La teva germana, de tres anys, està més desperta que mai i es prepara fent saltets per a la seva aventura nocturna: anirà a dormir, a seguir dormint, a casa de la seva amiga Lola, filla de qui havia estat la seva educadora, la Laura.
                 
D’aquí a dinou dies, mentre t’escrigui aquesta carta, m’aturaré a mirar-te, despert a la meva falda, i comprovaré que ets viu, com faig a cada estona des que vas néixer. I llambregaré encara l’espelma embolicada, que seguirà sobre el prestatge, que no gosarà celebrar-te.
                 
La Laura ens espera al portal i s’abraça, abraça el fred, i ens abraça. La teva germana baixa del cotxe i li dona la mà i les veig allunyar-se cap al portal, d’esquenes, i penso que és el darrer cop que veig la meva filla única, tan valenta, que se m’ha fet tan gran, i m’abraço al vostre pare per no caure per la contracció que arriba i ploro.
                 
Arribem a urgències a quarts de sis. Naixeràs a Tarragona, sí, un pèl més lluny que ella. Vaig demanar un canvi d’hospital perquè neixis com vols, de natges, com el pare i com l’avi. M’has fet fer un camí minat de moxa, acupuntura, ioga i inversions i... El dia que me’n vaig cansar vaig seure a meditar, encens i música, llum tènue, i vaig parar l’orella. Estaves tranquil, vas dir-me, i no pensaves girar-te. Estic bé, mama. I ta germana va dir-nos: deixeu en pau el meu germà, deixeu de fer-li coses perquè es giri, que vol néixer com el papa. La moxa és un rotllo fatal, deia. I em vaig adonar que no havies estat tu qui m’havia fet fer i fer i fer, sinó jo mateixa, i em vaig adonar que no calia fer tant, ni res, que només calia escoltar-te. L’endemà vaig trucar al nostre hospital per anul·lar la versió cefàlica externa, que ja no em venia de gust. Després vaig buscar on podries néixer com volies, com podies, sense obligar-te a fer-ho abans d’hora, sense treure’t per un forat ferida.
                 
Em separen del pare. El fan esperar fora. M’observen i sí, les condicions són òptimes: dilato ràpid, peses poc i tens el clatell ben col·locat. El pare es cola, no espera que el convidin, i ja estem junts de nou.
                 
Epidural. Oxitocina. Dic que sí a tot. Provem-ho, va. M’he preparat per pair una cesària, si cal. No he vingut a enfadar-me ni a guanyar cap batalla. He vingut fins aquí a assegurar-me que et respecto i em respecto, a intentar que neixis pel canal vaginal. I amb això en tinc prou.
                 
Som a la sala de parts, i és freda i tremolo de fred, però ens deixen sols i hi ha una finestra per on puc veure ploure i com es va fent de dia. Les dues ginecòlogues entren i surten i em van mirant, amb una cua de llevadores i infermeres al darrere: presentacions plàcides, somriures tous i alguna carícia dúctil als genolls. Tot va bé fins a mig matí i llavors ens estanquem. No baixes. Sento el bisturí de la cesària al coll. Però m’anuncien una pròrroga i obro els ulls, molt, em donen una hora. Ja en fa sis i mitja, que he arribat, ja són les dotze, el part s’ha estancat però ens regalen una flassada extra i una hora més. Una bombolla per a tu i per a mi, caduca però lenta.
                 
Tanco els ulls. Em tombo de costat. Fa estona que em van girant perquè quan empenyo panxa amunt em marejo i em fan inhalar alcohol i ja he notat que quan em giro i descanso puc sentir les contraccions, encara que no el dolor. Tremolo. Les dents em peten de fred. Penso en la por que tenia al part, que em caigués l’úter, a una altra episiotomia. Penso en tot el que ens he fet fer, a tu i a mi, per convidar-te a girar. Penso en les meves decisions i en les mirades d’alguns metges. Penso que ara som aquí i que tenim una hora, la nostra hora, i dic al pare que no em parli ni m’acariciï durant una estona. Visualitzo com baixes i empenyo suaument, molt suau, no com em fan empènyer elles, durant les contraccions. El so del teu cor calla; el monitor et perd, i et retroba quan el faig lliscar panxa avall. Aquest nen està baixant, li dic al pare. A tres quarts d’una entra una de les ginecòlogues i em convida a empènyer sola, així de costat, si és que sento les contraccions. No li dic que fa estona que ho faig, perquè si parlo, em sembla, que petaré la nostra bombolla, teva i meva. Ella surt i nosaltres seguim.
                 
A la una entren amb cara de derrota i el bisturí de la cesària torna a la meva glotis. Les dues ginecòlogues i les llevadores i totes aquelles dones vestides d’hospital em miren sense esma i les veig tan a prop que sento que orbiten pel meu cercle de dones, la rotllana de la teva cerimònia, totes unides pels canells amb el fil vermell que l’Ali i la Ros van descabdellar amb tanta parsimònia. De sobte s’eixoriveixen totes, els ulls els espurneges i criden: part! I ja estàs a la porta, amb el cul per davant, i tot passa molt ràpid. Empènyer. El mirall. Veure la meva vulva immensa i el teu cosset a mig sortir. El meu plor eufòric, ho estem fent, ho estem fent! L’empenta final. Que surtis seguint als teus malucs, de cop, tot d’una. Sencer i ràpid. Els girs del teu cosset per desfer les voltes de cordó que portes al coll i que no has pogut desfer dins meu. El teu color lila. El teu pes mort. El teu to nul. El teu silenci. Les mans que ens allunyen. La incubadora. Ens l’emportem a la UCI. No marxis, Ausiàs, tu no. El record de tres avortaments. El meu plor esmicolat. La placenta. Dos puntets de no res. Tres hores sense veure-us i de pensar-te mort i de somiar-te morint-te i els whatsapps del pare que em va dient com vas, que ja estàs en una safateta, que ja respires sol, que et vols treure la màscara, que ja saps plorar, que ja tens bon color. El consol de la infermera, la zeladora, el iogurt de maduixa, la cadira de rodes i tu. Tu, fill. Als meus braços. No marxis. Que no se t’acudeixi marxar.

Triguem fins a les vuit del vespre a connectar-nos, mugró i boca, però ho aconseguim, i tant que ho aconseguim. Has nascut de natges, Ausiàs, ho hem fet, i ara no podrà amb nosaltres un petit sotrac en la lactància, oi que no? Ni això ni res, res de res.

I ara ja som a casa i ja han passat dinou dies i et tinc a la falda i comprovo que respires, i escric i reescric el teu naixement però no puc entendre que ets aquí, amb mi, i no m’atreveixo encendre l’espelma.

I escric i reescric aquestes lletres, aquesta carta per a un Ausiàs ja gran, i les espremo tot esperant extraure’n l’espurna que ablamarà la metxa.
 
Muriel Villanueva

Contingut relacionat

04/10/2017
27/06/2017
13/06/2017

COMENTARIS

El part
Imma Carné, 06/12/2017 a les 13:52
+0
-0
Sencillament preciós...
Jo també però diferent
la mare que no hi era, 06/12/2017 a les 18:29
+0
-0
El meu primer fill també va néixer de natges. Jo era molt jove i només sé que et vas col.locar així als vuit mesos. El dia del part, moltes contraccions, jo no dilatava: semblava que no volies sortir de mi. El ginecòleg era bo però no m'explicava res. A la sala de parts aviat em vam adormir. El meu marit mirava per una finestreta i va ser ell qui va patir: et van girar dins la meva panxa. Em dius que te'n recordes. Jo et recordo dins una incubadora amb tubs per tot arreu. Quan et puntxaven ploraves. Jo també. Però encara ets viu, alt i fort.
Valenta
Anònim, 07/12/2017 a les 11:44
+0
-0
Un text molt maco i et trobo molt valenta, ho vau fer molt bé! Els meus dos parts van ser dos cesàries, perquè igual que la meva àvia tinc el pont baix i els nens no poden sortir, amb el primer vam provar que em posés de part però al cap d'unes hores ja es va veure que el nen no sortiria, a la meva àvia ja li van fer cesària l'any '50 i l'any '59. Per mi no va ser cap trauma que em fessin dos cesàries i haig de dir que no entenc perquè la gent té tanta por i a vegades intenten esgotar tots els recursos abans no es fa una cesària, amb el risc de patiment fetal, ... Jo quan em vaig posar de part només volia que el nen i jo estéssim bé, m'era igual com fos el part. Moltes vegades he vist articles dient que els nens que neixen per cesària tenen més problemes de X cosa, ... només per criticar que es facin tantes cesàries, ... en la majoria de casos les cesàries es fan perquè no hi ha més opció, i veure articles com aquests que deia pot espantar molt les mares que hem tingut nens per cesària. Jo crec que no s'ha d'exagerar tant, el més important és que tot vagi bé, i crec que quan et poses de part has d'estar obert a totes les opcions, que si al final és cesària, no sigui el drama de l'any!! Has dit que no volies que el teu nen naixés per un forat ferida (com una cosa dolenta), jo no penso que els meus nens naixessin així. S'ha d'anar amb compte amb els comentaris perquè poden ferir!!
Et felicito pel part que vas tenir i que anés tot bé!
La meva filla també
Mª NEUS SOLÉ BERNAT, 08/12/2017 a les 07:52
+0
-0
La meva primera filla també va néixer de pures natges, sense cesària, però ara crec que hagués estat millor que me l'haguessin fet...ella no hagués patit tant, jo en aquells moments no pensava en el meu patiment, només volia veure'la sana i així va ser...petitona i bonica com una nina.
El pitjor que recordo? Quan el ginecòleg en les visites me la volia tombar i ella es resistia...estava còmoda així...sempre he pensat que abans de néixer ja tenia personalitat i volia fer les coses a la seva manera.
El miracle
Joan Hermaneute, 09/12/2017 a les 19:06
+0
-0
És el miracle de la vida i de l'amor. Qui pugués tenir el cor de mare, perquè la mort és sempre a prop i només les mares sabeu bé el que val la vida.
L'Ausiàs ja sap que Ell és la vida; la teva vida i el teu amor.
Gràcies per compartir.
Felicitats!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
01/01/1970
La llibreria Documenta presenta el llibre «Cinquanta moments literaris», de Jordi Lafebre i Antonio Iturbe
01/01/1970
El Museu d'Art de Girona exposa l'obra d'Olga Sacharoff
01/01/1970
La Villarroel acull una obra sobre l'amistat i la llibertat
01/01/1970
El Paranimf de Barcelona serà l'escenari de tres grans orquestres
01/01/1970
L'obra de Josep Maria Folch i Torres, recordada per Ramon Folch i Camarasa
01/01/1970
Un vídeo denuncia la violència exercida l'1 d'octubre i reivindica el poder popular
01/01/1970
La pel·lícula «10 trets», dirigida per Daniel Torres, regira les ferides de l'ahir
01/01/1970
Un vídeo fa una crítica punyent a la nostra societat