Saber què hi havia rere la seva obra. Contextualitzar matisos per donar encara més força als versos. La Diputació de Barcelona ha publicat Joan Maragall: Carnets de Viatge. L’autora, Glòria Casals, ens transporta als espais en què transita l’univers del poeta, nascut a Barcelona el 10 d’octubre del 1860, on va morir el 20 de desembre del 1911. N’ha fet, del llibre, una mostra representativa d’una època i una oportunitat per recórrer l’ànima de l’escriptor. Llegim, de la mà de Casals, com va néixer un dels poemes més importants de Maragall: La vaca cega.
alademosca il·lustració
Sortint de Sant Joan de les Abadesses en direcció a Camprodon per la C-26, a un parell de quilòmetres, trobarem la masia i la font del Cubilà, l’escenari del poema La vaca cega. Segons la transcripció que Joan Alavedra va fer d’una conversa amb Clara Noble [la dona de Joan Maragall] al setmanari Mirador el 5 de setembre de 1935, l’agost de 1893, una colla d’amics i familiars eren a la font del Cubilà quan va aparèixer, amb pas insegur i estrany, una vaca:
«Tothom va alçar-se i va fugir. El meu marit va quedar-se. ¡Era la vaca cega! Va beure aigua i Maragall va parlar amb un vailet que «d’un cop de roc llençat amb massa traça va desfer-li un ull». Arribant a casa, va entrar de dret al despatx [s’estaven a casa d’un cosí], va tancar-s’hi, i en sortir-ne, duia la poesia a la mà. Pocs dies després, trametia aquesta còpia al seu bon amic Soler i Miquel.»
En la carta a Soler i Miquel [agost 1893] després de fer-li un seguit de reflexions mig físiques (sobre les dones) mig metafísiques (també sobre les dones) Maragall escriu:
«lo que llegireu a l’altra plana, […] si ho haguéssiu vist de debò com jo, us hauria impressionat tant com a mi.»
Maragall va incorporar el poema a la sèrie de les tres Pirinenques del seu primer llibre, Poesies (1985). Hi destaca l’actitud del poeta davant l’animal i, sobretot, la funció dramàtica del vers, això és, que les inflexions, els accents i el ritme estan completament al servei dels sentits i de les emocions:
La vaca cega
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Il·lustració: alademosca il·lustració
Joan Maragall, Carnets de Viatge
© Glòria Casals
© de les il·lustracions: alademosca il·lustració
© Diputació de Barcelona, 2010
