El groc és nostre

Foto: J.M. Gutiérrez

Tinc una amiga que es diu Hanadi. Fa un parell d’anys, quan ens vam donar els números de telèfon, jo ho vaig escriure sense hac, Anadi, i ella em va assenyalar la pantalla i va dir no, amb hac, té les mans molt maques. És siriana, de Damasc. Porta un hijab que sempre li fa joc amb la resta de roba i complements, es tapa els cabells i el coll.

El mateix dia que ens vam conèixer vam caminar juntes i vam parlar molt. Em va explicar que és analista de dades, i no vaig entendre res, i mentre parlàvem jo pensava per què una dona autosuficient a tots nivells, culta i extremament intel·ligent es tapa el cap cada dia per sortir al carrer. Per què es tapa el cap, si els homes musulmans no se’l tapen? Per què se’l tapa, si segur que deu ser molt incòmode? Per què se’l tapa, si és una manera de menystenir la llibertat de la dona? Per què se’l tapa? Jo no me’l taparia. Hanadi, li vaig preguntar finalment, per què portes hijab? És una manera de demostrar a Déu la nostra fe, em va dir.

Vam quedar per esmorzar. I també un altre dia. I un altre dia. Em va explicar coses de l’Alcorà, Al·là és amor, va dir moltes vegades, ens vam anar veient, vaig viure en segon pla el casament de la seva germana però de manera molt intensa, ens enviem cors i paraules maques per WhatsApp, i sense cap mena de motiu va arribar el dia 17 d’agost del 2017 a la Rambla de Barcelona.

Visc a cinc minuts del centre. Una companya de la feina em va trucar: estàs bé? Sí, què ha passat? M’ho va explicar, just acabava de tenir lloc l’atropellament. Vaig trucar als meus pares, estic bé; encara se’n sap poca cosa; sí, soc a casa; no, no sortiré. El mòbil ple de missatges. El primer, de l’Hanadi.

Era un missatge de veu, li tremolaven les frases i les tallava amb respiracions llargues. “Nosaltres estem bé, desitjo que estiguis bé, torna a ser el mateix, l’islam, terroristes, musulmans, àrabs… Condemnem aquest acte, és un horror. Nosaltres no volem que cap persona mati cap altra persona, hi estem en contra. Espero que les persones amb dos dits de front puguin diferenciar una cosa de l’altra. Nosaltres practiquem una fe que està totalment en contra dels actes d’aquestes persones fanàtiques i extremistes que actuen en nom nostre. Això no ho permetrem, no en el nostre nom. Condemno rotundament aquests actes”. El camí des de l’amor profund a Déu fins a la barbàrie en nom de Déu.

I quan en segons quines circumstàncies diem nostre és una possessió tan genuïna que no es pot destriar de la resta de nosaltres. Nostre és, per a l’Hanadi, la manera de viure en Al·là, el seu hijab, un nostre que no és ni paraula, és pertinença.

Un nostre que a Catalunya últimament ha pres un volum que, com els gasos, ocupa tot l’espai que el conté. Els Jordis, el major Trapero, els bombers, els tractors, i ara, el groc. El groc és nostre. És nostre fins al punt que el llaç groc ha passat a ser bufanda, barret, viatge a Brussel·les, fons de pantalla, un color que fins ara juraria que no era especialment present a la ment de les persones. Però ja no és una longitud d’ona, ja és un nostre. I ho és tant que ens l’han prohibit, i davant la prohibició, rebel·lia, i davant la rebel·lia, revolta, i davant la revolta, desafiament, angoixa, dolor… No és meu, és del mestre Yoda: Fear is the path to the dark side. Fear leads to anger. Anger leads to hate. Hate leads to suffering [La por és el camí cap al costat fosc. La por duu a la ira. La ira duu a l’odi. L’odi duu al patiment.]

Una família va pel carrer Comte Urgell de Barcelona arrencant llaços grocs, els llencen a les escombraries, animen els fills que ho facin, sembla que s’ho passen bé. Diverses persones els veuen i interpreten aquesta acció com una agressió al nostre nostre. El WhatsApp treu fum, els delata, els assenyala, els criminalitza. Llegeixo fins i tot gent que si pogués, optaria per agredir-los…

Respondre a les agressions agredint és la barbàrie en nom de Déu. És absurd comparar els terroristes jihadistes amb una família que arrenca llaços grocs al carrer Urgell, per descomptat, però la reflexió que s’hauria de desprendre de qualsevol agressió, de qualsevol mala interpretació de la passió hauria de tenir a veure amb la compassió, no amb l’odi.

La passió ben entesa construeix, no destrueix.

La ira contra l’agressor és plantar-te davant d’un mirall i atonyinar-te fins que et sagnen els punys i se’t desdibuixa l’autoimatge. I no, ni l’Hanadi ni jo volem això per als nostres nostres.