En blanc

Foto: Colton Witt

“Déu va fer el món quan jo encara era nen.
Del blau, el mar. Del misteri, la terra.
De la llavor, les pomes. De la mort,
una habitació sense finestra.
El cel, un gris quadrat de blancs i negres,
era un sostre fantàstic sense regles.”

Jordi Roig, Intempèrie

El full en blanc. La casa en blanc: recollida, neta, sense joguines dels nebots ni roba de tots escampada per la sala; sense corredisses, sense riures, sense plors. La nevera, buida. O gairebé. Quietud als fogons. Les habitacions en blanc, cada cosa al seu lloc, i l’hivern-primavera entrant a doll per la finestra. El full en blanc, els llavis en blanc, les paraules fent mutis pel teló del fons. Silenci a l’autopista, als carrers de l’Eixample a mig matí, al barri, a casa. L’ànima en suspens. I ara què? Déu va fer el món quan jo encara era nen, diu el poeta, i tu agafes el fil per no perdre’t (del blanc, l’amor, i de la quietud, una casa amb un sofà nou i una taula gran, i dels fogons, arrossos de verdures i cremes de pastanaga, i de la nevera, totes les taronges que em puguis portar encara del sud). Gener en blanc, la vida en blanc, els fulls en blanc, i entre els dits tots els fils de colors, i els versos que encara no has fet, i tots els dies que et queden per viure.


* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.