Arribar viva a casa

Foto: ythedarkdays

Un dels xollos de ser home és no tenir por de tornar a casa sols. 

Perquè els homes mai estem sols.

Estem acompanyats pels nostres fotuts privilegis.

Com per exemple, que mai se’ns passa pel cap que algú pugui seguir-nos i raptar-nos i intentar agredir-nos sexualment o violar-nos. 

Jo he tornat a casa a qualsevol hora estant borratxo i no he sentit cap mena de por. 

Perquè els homes som els reis del món. 

Recordo la primera vegada que una amiga em va dir que ella pujava les escales del seu edifici de nit amb la clau entre els dits de la mà, com si fos una arma. 

Tenia interioritzat el perill per ser dona com una cosa normal. 

Arribar viva a casa: una meta. 

Diana Quer no va assolir aquesta meta. 

No hi va arribar. 

No va arribar al bon dia de la seva mare o a passar-se la mà pel clatell o a agafar de nou el seu mòbil o a riure d’un acudit dolent o a passar un any sabàtic. 

No va arribar a fer-se vella. 

No va arribar al futur perquè els homes segueixen pensant que els cossos de les dones són coses. 

Perquè el masclisme segueix fent-nos creure que podem apropiar-nos de les dones com dels territoris i dels animals. 

Perquè són nostres. 

I si ets dona i et resisteixes i surts amb vida llavors has de defensar-te, després de l’atac, de la societat i de la justícia patriarcal i masclista. 

Si no tanques prou les cames. 

Si ets una puta venjativa i estàs massa alegre per ser una dona violada. 

Si ets una guarra o massa promíscua. 

Si què feies allà de nit. 

Sola. 

Si ets dona, t’obliguen a defensar constantment la teva integritat, el teu cos i la teva reputació. 

Oprimint la teva llibertat. 

Però les dones no estan soles.

Les dones estan escortades pel feminisme. 

Que és l’únic que acabarà amb el masclisme. 

Perquè les dones segueixin vives. 

I el patriarcat, mort. 

Avui comença l’any i sempre està ple de bons propòsits i esmenes.

Comença per a les persones que seguim aquí però no per a totes aquelles dones que la seva única mala sort va ser la de ser dones.

Ja només per seguir aquí tenim una responsabilitat que té a veure amb allò que sembla que estigui extingit, l’empatia. 

El que tenim és el deure de cuidar-nos. 

Els homes d’apartar-nos i les dones, d’exercir la sororitat. 

Perquè el 2018 serà feminista. 

O no serà.